Ni tancats, ni rígids ni classistes

De vega­des sen­tim afir­ma­ci­ons que, de tant repe­ti­des, les accep­tem acrítica­ment i esde­ve­nen un tòpic. Ara mateix he lle­git un estudi de la Fun­dació Bofill, que m'ha fet a mans
l'asso­ci­ació Alumni –exa­lum­nes de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, que porta a terme un seguit de tas­ques admi­ra­bles–, d'un rigor acadèmic inqüesti­o­na­ble (el sig­nen Xavier Martínez Celor­rio i Antoni Maria Saldo).

És difícil de resu­mir, però en des­ta­caré alguns punts que ava­len dues idees ara bes­can­ta­des: la importància social i econòmica de la Uni­ver­si­tat i la vita­li­tat de Cata­lu­nya, tot i la crisi. Per exem­ple, diuen que Cata­lu­nya té una alta taxa d'ascens social i una baixa herència de classe, a més d'una fluïda igual­tat d'opor­tu­ni­tats; aquests índex són supe­ri­ors als països veïns, cosa que trenca el tòpic que la soci­e­tat cata­lana és tan­cada, rígida i clas­sista. La fluïdesa, però, és més alta en les clas­ses mit­ja­nes que en els extrems (pobres o rics).

Reco­neix l'estudi que les des­pe­ses soci­als en edu­cació són clara­ment insu­fi­ci­ents (comp­tant-hi l'escas­se­tat de beques), però afirma que la soci­e­tat cata­lana és meri­tocràtica i fluïda (vol dir: hi ha ascens social quan hi ha mèrits i no fils à papa). I encara més: l'ense­nya­ment és el prin­ci­pal meca­nisme de fil­tre i selecció social. Dei­xeu-me que hi afe­geixi que, essent les coses així, les reta­lla­des en edu­cació són doble­ment greus i que les pro­tes­tes estu­di­an­tils estan, doncs, ple­na­ment jus­ti­fi­ca­des.

Una con­clusió que em sem­bla útil: el paper de la Uni­ver­si­tat és tan subs­tan­cial que l'estudi cal­cula que “els nivells uni­ver­si­ta­ris repre­sen­ten el 35% de tot l'ascens social”. I una altra: “L'ascens social no dis­cri­mina segons l'ori­gen català o espa­nyol dels fills.” I una dar­rera remarca: si els més pobres i els més rics tenen un ascens social més rígid, hem de con­cloure que apu­jar les taxes enri­gi­deix més la immo­bi­li­tat dels extrems.

Les nos­tres auto­ri­tats, doncs, farien ben
fet d'apun­ta­lar la Uni­ver­si­tat en comp­tes de posar-hi pals a les rodes –i molt menys a
cops de roc–. I bus­car amb els experts uni­ver­si­ta­ris un sis­tema de taxes esca­lo­nat per
fer més pròsper el país que ser­vei­xen.