Nadons robats, societat perduda

Esgar­rifós és l'adjec­tiu que trobo més ajus­tat per des­criure els casos de roba­to­ris de nadons que anem conei­xent i que van des de la post­guerra fins a l'inici de la dècada dels vui­tanta. Mal­grat la repugnància que pro­voca conèixer aquests fets, no resulta difícil asso­ciar aquesta pràctica cri­mi­nal ni amb les tene­bres del fran­quisme ni amb la cor­rupció moral i social que es va empa­rar en la dic­ta­dura sota una falsa fide­li­tat ideològica, perquè n'hem cone­gut abans un bon nom­bre de bar­ba­ri­tats i aquesta només n'és una altra, ni més ni menys cruel que la resta.

Però el mal que fa tenir conei­xe­ment d'aquesta atro­ci­tat esdevé encara més gran quan ens ado­nem que aquests delic­tes es van con­ti­nuar come­tent quan les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques ja havien fet un bon tram de rodatge després de repren­dre amb ple­ni­tud la seva acti­vi­tat. No és que hi hagi hagut mai cap motiu per pen­sar que en el con­text democràtic no sigui pos­si­ble delin­quir, perquè amb el pas dels anys més aviat hem pogut com­pro­var el con­trari. És que ens havíem fet la il·lusió que en un règim de lli­ber­tats seria més ràpida i fàcil la per­se­cució de delinqüents i que els valors inhe­rents que han de ser pro­pis d'aquest con­text serien sufi­ci­ents per era­di­car qual­se­vol acció basada en la humi­li­ació per raons de classe, gènere o ide­o­lo­gia, tal com ens tenia acos­tu­mats la dic­ta­dura del gene­ral Franco, o com han fet i fan encara règims d'escassa o nul·la legi­ti­mi­tat democràtica d'arreu.

I fa mal, també, com­pro­var que aquests casos es dona­ven amb la com­pli­ci­tat d'ordes reli­gi­o­sos i pro­fes­si­o­nals sani­ta­ris, dos col·lec­tius vers els quals la nos­tra soci­e­tat ha pro­fes­sat sem­pre nivells super­la­tius de con­fiança perquè són dipo­si­ta­ris ni més ni menys que de la salut de dues coses essen­ci­als: el cos i l'espe­rit.

És per tot això que les denúncies pre­sen­ta­des no poden que­dar damunt la taula ni al calaix dels temes arxi­vats, ni tan sols per aquest elàstic con­cepte de la pres­cripció del delicte. Men­tre els efec­tes d'una acció cri­mi­nal per­vis­quin no hi hau­ria d'haver pres­cripció pos­si­ble. I a tot l'Estat hi ha 1.500 denúncies (117 de les quals són a Cata­lu­nya) de per­so­nes que han estat vícti­mes acti­ves o pas­si­ves del tràfic de nadons. Mireu si n'és de viu, encara, aquest crim.