La butaca

Veient que les retallades sanitàries han tocat l'os sembla que ara ha arribat l'hora de repassar una figura que sempre ha incomodat els hospitals públics: l'acompanyant. Era qüestió de temps: si en època de bonança els gestors dels centres hospitalaris van arribar a cometre la baixesa de cobrar per deixar veure la televisió a les habitacions, no és res d'estrany que en plena crisi hagin maquinat també la manera d'aprofitar-se del voluntarisme i l'angoixa dels parents o amics que vetllen els pacients per arrencar-los algun euret extra. L'estratègia és nocturna, ja se sap que la nit és bona aliada dels abusos, i l'instrument, senzill i alhora sofisticat: una butaca. Tothom que ha passat l'experiència sap perfectament que dormir en una cadira no és ben bé dormir, però l'acompanyant sol ser –a banda d'algunes sorolloses i maleducades excepcions, és clar– de bon conformar i generalment assumeix sense piular que una nit a l'hospital és un infern de posturetes que et pot deixar més adolorit que el pacient que has vingut a consolar. Per això és un cop baix aquesta butaca que alguns hospitals han incorporat a les habitacions i d'altres han tingut la decència de rebutjar. La temptació consisteix a posar a l'abast de l'usuari el respatller abatible, una comoditat suplementària que només es pot aconseguir –què ens pensàvem?– introduint primer els cinc euros que n'alliberen
el mecanisme. És dura la vida de l'acompanyant: has d'ingressar sense estar malalt, t'arraconen en una cadira, et tracten com un molest tafaner i et manen sortir de l'habitació cada vegada que les infermeres han d'entrar a feinejar i ara, al cim, et
fan afluixar la mosca si vols ajaure l'espinada amb una mica de dignitat. Arriba el copagament i els acompanyants tenen butaca preferent.