TV3 i la CCRTV

Sé com va costar que el Parlament de Catalunya aprovés la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. El naixement de TV3 i de Catalunya Ràdio van ser, segurament, les expressions més vives d'una lenta, però ben treballada, renovació democràtica. I si havíem celebrat set anys abans el naixement de l'Avui, diari en català, TV3 i Catalunya Ràdio, aleshores sense fill i sense germanes petites, volien dir que el català tornava a ser una llengua dita, que podíem sentir en veu alta, per parlar-nos de tot i de tothom i d'arreu.

Com que vaig tenir la sort de ser-hi, en aquell infantament, i vaig seguir amb l'angúnia dels pares novells com la criatura superava entrebancs i caminava amb la força i l'estil d'el més petit de tots, m'esborronen els mals auguris que parlen d'una privatització de TV3. Per a mi representaria un frau, una estafa contra totes les persones que van saber, amb els fruits d'aquella CCRTV, que el català era la llengua pròpia de Catalunya, que el català assimilava, ens ensenyava a fer pinya, ens convertia en un poble.

Tot això pot semblar emfàtic, però la memòria m'activa les imatges d'aquell invent, viscudes des de Cornellà, la ciutat perifèrica que em va acollir i que suscitava, per a veus massa cauteloses de la tribu, un enigma de futur per als experts torsimanys funeraris que sempre ens parlaven de ruptures socials. Ben a l'inrevés: gràcies als mitjans públics de ràdio i televisió en català –no oblidem Ràdio 4 ni les importantíssimes televisions locals– Catalunya va evitar, segurament, una trencadissa cultural i social, nacional, per tant, que hauria estat funesta per a un país marcat per la Negra Nit del franquisme.

Si ara el govern de CiU, cada cop més simple delegació a Catalunya del PP, es ven TV3 i la resta de televisions i emissores de la CCRTV, abans hauria de convocar eleccions per garantir que són els que legitimen o no el poder polític, els que volen que siguin empreses privades, de signe conservador –tret del parèntesi de Maria Luz Morales com a directora de La Vanguardia, requisada per la CNT i la UGT–, qui es faci càrrec del gran invent del primer govern autonòmic de la Catalunya postfranquista.