Carta de Gunilla d'Estocolm
Una amiga meva d'anys, la doctora Gunilla von Malborg, en una carta de finals de gener em feia algunes consideracions sobre la política a Suècia. Ja sé i és evident que la societat sueca i la catalana s'assemblen com un ou a una castanya, però de tota manera els suecs són tan europeus com nosaltres i, a més, tenen una llarga experiència democràtica que potser ens pot servir de model de la mateixa manera que ho fan altres països que estan encara més lluny.
Gunilla em deia: “Vosaltres heu tingut eleccions no fa pas gaire. He llegit als diaris notícies sobre els vostres problemes, però resulta que nosaltres també en tenim, de problemes. Tu saps que la socialdemocràcia ha estat el partit que ha governat Suècia durant dècades, però a l'inici del nou mil·lenni va perdre força en aliar-se amb partits més conservadors, que suposo que es consideren una mena d'esquerra mitjana a d'altres països [es refereix als liberals]. Ara sembla que els socialdemòcrates han perdut totalment la seva valoració i els instituts d'opinió no els donen ni un 25% de suport en comptes del més del 40% habitual. El líder que van escollir ha demostrat ser un desastre complet i fa poc va dimitir. A hores d'ara, la socialdemocràcia es un partit sense direcció. Això significa un canvi enorme dins la política sueca, una manera de pensar totalment nova i una determinada cultura que s'ha imposat per ella mateixa, com un dissolvent.” [Gunilla obviava que els socialdemòcrates acaben d'escollir nou líder, Stefan Löfven, que ha fet pujar el partit en les enquestes en els seus primers dies de feina.]
Mirant enrere, Suècia va sofrir en els anys noranta una crisi important que va causar una recessió i un atur d'una profunditat inèdites. Sobre les causes d'aquesta crisi hi ha versions diferents o complementàries. Els liberals l'atribueixen a una despesa desproporcionada resultant de l'excés d'ajuts públics per part de la socialdemocràcia, que va portar l'estat del benestar a traspassar els límits de la prudència. Escoles, transport, sanitat, habitatge, etc. gratuïts. Suècia era un important estat industrial on es pagaven impostos elevadíssims que van permetre durant molts anys semblants polítiques. Amb tot, alguns defensen que la causa més important de la crisi van ser les pèrdues que els va suposar l'obertura de la URSS i de l'Alemanya de l'Est, clients naturals de Suècia, substituïts en bona part pels subministraments pactats políticament amb altres països. Però el que destaca en aquests moments és que Suècia, recuperada de la crisi pròpia, arriba a la crisi global del 2008 amb una fortalesa i una capacitat creativa i dinàmica que fa que ni tan sols s'adoni de la seva existència.
És en el camí de la recuperació de la crisi sueca del 1990 on els polítics i els ciutadans de casa nostra haurien d'aprendre la lliçó. Aquesta recuperació, a partir del 1990, ha estat eminentment política i social. No hi ha hagut miracles ni invents d'enginyeria econòmica, ni regulacions dels mercats omnipotents. És, al contrari, una lliçó que ens donen uns homes i unes dones basada en el seny, el treball i la solidaritat com a objectiu comú. La gran ensenyança la vam rebre quan, amb motiu de la crisi, el govern i l'oposició van fer front comú, van deixar de costat les ideologies i, amb pragmatisme, van unir esforços i criteris sense valorar altres banderes i banderins que no fossin els de la unitat sota el mateix objectiu, “la igualtat bàsica dels ciutadans”. I van aconseguir la confiança perquè la gent sabia que no l'enganyaven. Aquí ens costa molt de confiar en els polítics a causa de les seves actituds particularistes, fins a l'extrem que avui diuen una cosa i demà, una altra. Els partits han d'esperar les eleccions a Andalusia per saber el que han de dir i el que han de fer. I per a més inri, traslladen l'adversitat a la cultura, a la llengua, fidels al vell costum espanyol de sostenella y no enmendalla.
La socialdemocràcia sueca va reconèixer que havia estat massa estricta, encara que fos de cara a la situació de benestar, i en quatre anys va canviar el seu comportament, de bracet dels liberals, els seus adversaris. Va acceptar el sistema mixt privat-públic, tot reconeixent que les rígides normes aplicades eren excessivament pesants per al ciutadà, alhora que es malmetien aportacions creatives, especialment d'ordre empresarial. Amb tot, l'estat no ha deixat d'acompanyar la coherència de les iniciatives privades amb el pla general d'igualtat –“la igualtat bàsica dels ciutadans”– que la societat ha reclamat de sempre amb els seus vots. La nova experiència no ha afectat en negatiu aquest principi, malgrat el major guany dels emprenedors i obrers. Evidentment, sense permetre que juguin bancs i empreses i persones privades en aquest descomunal canvi de cromos falsos i operacions especulatives del joc amb les ruletes trucades del neoliberalisme. Un país capitalista que ha canviat les seves actituds, lluny de radicalismes ideològics, per un sistema de bones pràctiques tecnològicament i moralment correctes. Ha estat possible mantenir aquest equilibri gràcies a la meticulositat de les decisions, la disciplina i l'experiència de la governabilitat d'una societat equilibrada, cohesionada econòmicament, que no trenquen, de moment, ni tan sols els personatges de Millennium.
Quin es el temor de Gunilla? “Un camí que porta a una altra manera de pensar? Una certa cultura que s'ha imposat per ella mateixa?”, ens diu. És això pur conservadorisme o bé predicció que les temptadores borrasques del temps neoliberal s'aproximen a les costes del nord? Per convertir-los en un país com Anglaterra, el de més diferències socials d'Europa, o els Estats Units, on una tercera part de la població queda fora de la resta per manca de poder accedir a l'educació.
