Pobresa

Aquests dies he llegit molts penjaments contra la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna. Penjaments, si se'm permet dir-ho, injustos del tot. Perquè el diagnòstic de la delegada és totalment encertat, amb l'única precisió que ella creu parlar del futur, el d'una Catalunya independent, quan en realitat parla del nostre –ai!– present.

Anem a pams. Ara per ara, Catalunya pertany a Espanya. I Espanya és un dels països més pobres d'Europa. O és que algú es creu que es pot comparar amb Alemanya, França o, fins i tot, Itàlia? No: en totes les classificacions (i no les d'ara, sinó també de quan representa que lligàvem els gossos amb llonganisses) Espanya apareixia al final de tot, al costat de –ves quines coses– Portugal i Grècia.

Espanya ja és un país pobre d'Europa. I com que Catalunya pertany a Espanya, la conclusió és de calaix. Elemental, Watson.

Cosa ben diferent és com seria ara mateix Catalunya si en els últims 20 anys no hagués estat víctima d'un drenatge fiscal immisericordiós que només es pot justificar des del cinisme disfressat de solidaritat. Però les coses són com són. Catalunya podria ser un país ric, però no ho és perquè ha aportat diners a Espanya i, a canvi, ha estat insultada cada cop que reclama un tracte més equilibrat.

Com de rica o de pobra seria la Catalunya independent? Estudis a banda, és fàcil de saber-ho. Que Espanya ens deixi marxar, i a veure què passa. I que no pateixi: si Catalunya s'empobreix més ja tornarem a demanar el reingrés, ja. Potser.