Paisatges i paraules

Acabo de rebre Paisajes y palabras (Universitat de Santiago de Compostel·la-Consorci de Santiago, 2012) de Xerardo Estévez Fernández. Un recull dels articles que l'autor ha anat publicant de 1999 a 2011 a la premsa general i de Galícia. Un conjunt d'articles posteriors a l'etapa que l'autor va dedicar a la política com a diputat autonòmic, al Congrés i, finalment, com a alcalde de Santiago de Compostel·la en els períodes de 1983 a 1986 i de 1987 a 1998. Abans d'acabar el segle XX, Xerardo Estévez va abandonar l'activitat política i va tornar amb plenitud a la seva condició d'arquitecte. És, doncs, des d'aquest vessant que cal llegir les aportacions compactes i coherents d'aquesta publicació.

En Xerardo Estévez es combinen la capacitat de reflexió i d'anàlisi amb el pragmatisme de l'acció. Va ser segurament la pulsió magnètica de l'activitat municipal que el va portar de l'activisme militant a una certa fatiga, pel fet d'haver hagut de combinar, a la seva ciutat, un discurs de gran volada, d'ambició universal i l'esclavatge del paper a la butxaca amb les notes diàries de les incidències recollides a peu de carrer, en un exercici constant d'immersió urbana i d'immersió humana.

Format com a arquitecte a Catalunya, a l'escola de Barcelona, i bon coneixedor de Catalunya, de la nostra cultura i de la nostra llengua, s'ha emmirallat, sovint, en els catalans per construir un discurs, un projecte, una idea, per a Galícia. Ha pretès fonamentar la nova realitat gallega en una comprensió del territori, del paisatge, de l'entramat de ciutats i àrees urbanes i de la interrelació entre aquest sistema de ciutats i les particularitats de l'hàbitat dispers, de les àrees metropolitanes difuses i confuses. Amb una mirada poètica i exigent al front marítim, al litoral, i la seva protecció i promoció. La idea de la prevalença de la planificació territorial i dels efectes beneficiosos dels plans directors urbanístics traspua en una bona colla dels articles, en els quals sovint s'apel·la a les polítiques desplegades a Catalunya en matèria d'urbanisme i de planificació territorial. A l'article Dolça Catalunya fa un repàs de la història recent, del plet estatutari, de “la incomprensible pirueta de reformar-lo després de votar-lo” i reivindica la llengua i el territori (geografia, població, paisatges) com a elements definidors essencials del nervi de la nació, deixant-ho ben clar per molt que hi hagi qui pensi que el territori ho aguanta tot i el que més compta és l'economia. Quan és així és a risc d'una alta capacitat d'autodestrucció. Vet aquí els criteris que aplica també a l'anàlisi de la realitat gallega en els articles “Galicia decide paisaje”, “El lugar de Galicia”, “Galicia, gobernar el territorio” i, finalment, “La Galicia del xacobeo”. Una relació estreta entre governació i polítiques per definir la construcció de la realitat futura.

Xerardo Estévez, d'àmplia cultura musical i artística, estén la seva mirada al món i explora Londres o París, Nova York o Lisboa, Edimburg, Bruges o Praga, per posar només uns exemples, sempre amb la mirada atenta de l'olfacte polític i de l'ull de l'arquitecte, de l'urbanista i, fins i tot, de l'antropòleg social. I projecta amb una tendresa exquisida aquesta mirada universal a la seva ciutat de Compostel·la. Cada carrer, cada plaça, cada llamborda, cada llogarret rural, la relació entre la materialitat i l'espiritualitat del camí de Santiago esdevenen el fil finíssim que condueix un projecte ambiciós guiat pels paràmetres que sempre han presidit les seves actuacions i el seu pensament: encaix dels equipaments, transport públic i integració de les infraestructures, equilibri entre implantació urbana i paisatge, rehabilitació urbana i projecte de ciutat, amb la cohesió social al capdavall. Les reflexions sobre la Catedral, l'organització dels pelegrinatges del camí, la relació dialèctica entre Catedral i camí. El paper d'articulació urbana de les dues grans places de la ciutat: Obradoiro i Quintana, una simfonia d'espais en un context urbà d'una qualitat extrema, de riscos evidents i de superació manifesta, amb una intervenció minimalista, al detall, sobre els colors, les textures, els materials, les teulades. Des d'aquestes places es pot pensar la ciutat que s'obre a la cultura, a la recerca des de la universitat, als grans equipaments articuladors del creixement a l'empara de la capitalitat guanyada i exercida.

A Santiago dialoguen el maestro Mateo i Chillida, els obradors de la Catedral, Gelmírez i Álvaro Siza, i les grans rouredes dels parcs posen un prat de verd al granet emergent de l'arquitectura dels mercats, dels cementiris, de la ciutat mateixa, amb la culminació dels líquens daurats de la façana barroca de la Catedral. Hi ha des d'aquesta visió municipal un doble compromís. La reivindicació de la revolució incompleta dels municipis i les ciutats desemparats encara d'una legislació bàsica que en reconegui, alhora, els mèrits i les funcions, les competències i les capacitats econòmiques. I, en segon lloc, un compromís per la mobilitat, l'habitatge, el transport públic. Xerardo Estévez alerta cinc anys abans de l'explosió de la bombolla immobiliària dels riscos d'un model expansiu i especulatiu, del problema d'un parc d'habitatges saturat d'oferta i desajustat a la demanda, d'una distància abismal entre l'oferta de pisos de compra i la inexistència d'un mercat de lloguer.

Hedonista selectiu evoca la infantesa amb el fum d'un havà per Any Nou, fuig del tancament de l'any sant per no caure en la nostàlgia, es confessa agnòstic tot i que diu que “sólo nos queda rezar” i immediatament se sobreposa a la llosa nostàlgica, obre la finestra, deixa que el fum se'n vagi i proclama la necessitat d'aire fresc.