Opinió

Una veu arreu del món

Va llaurar els camps més durs i erms on després transitarien molts més... La seva veu ens continua enfortint com a país i com a cultura.

Ara fa 50 anys en Rai­mon va venir per pri­mera vegada a can­tar a Bar­ce­lona, i va ser després d'haver actuat en un aplec a Cas­telló, en una taverna per uns pre­mis lite­ra­ris. Allí, l'home­not Josep Maria Espinàs el sentí, agut com sem­pre el va con­vi­dar a actuar al Fòrum Vergés de Bar­ce­lona. El crit d'en Rai­mon fou una veu insòlita dins el món de la Nova Cançó. Rai­mon era rebel i sen­zill, ten­dre i vigorós, lúcid com pocs. Noi intel·ligent amb una sòlida for­mació cul­tu­ral uni­ver­sitària, pro­vi­nent dels sec­tors popu­lars del País Valencià, la per­so­ni­fi­cació valen­ci­ana del que deia en Fus­ter que eren els valen­ci­ans, la seva forma de ser cata­lans. En ell no hi havia massa influència de la Chan­son fran­cesa, de medis urbans bar­ce­lo­nins, de finors cul­tu­ra­lis­tes. Ell pro­ve­nia de la terra ampla del nos­tre món cul­tu­ral que amb valen­tia plan­tava cara a la gri­sor del moment, econòmic, social i polític; sense fer política no era pos­si­ble per a ningú sota la dic­ta­dura fran­quista. A par­tir del crit únic fet veu i música va sor­pren­dre tot­hom d'una forma avui incom­pren­si­ble. El seu èxit fou imme­diat.

El 1963 apa­regué el seu pri­mer disc, que conté Al vent, Som, La pedra i A cops; va ser el pri­mer disc que recordo tenir a les meves mans, el pri­mer disc que algú em va fer sen­tir, va ser per a mi un moment únic, devia ser el 1964 o 1965, i mai he obli­dat el que vaig pen­sar. També es podia can­tar en català. Es fa difícil enten­dre avui, com de per­se­guit era el nos­tre idi­oma. A tort i a dret. De forma ofi­cial i esco­lar, però de vega­des també per gent nor­mal i cor­rent, per ignorància o per mala fe, de vega­des amb dolor i sovint amb bur­les, una pila de nens de pobles de les comar­ques de Lleida havíem de defen­sar el que per a nosal­tres era el més natu­ral del món. Par­lar en català, poder escriure en català les car­tes –amb fal­tes ortogràfiques de mida cate­dralícia– que els nens interns a par­tir dels deu anys escrivíem als pares.

Rai­mon és una peça clau, de les més impor­tants en tota la recu­pe­ració musi­cal de la llen­gua cata­lana en tots els temps. Era un can­tant autèntic, ens par­lava del país, del vent, de qui érem. Les seves cançons van ser el manà que neces­sitàvem, ens trans­por­tava per damunt d'enyo­ran­ces i dis­ci­pli­nes dures. Després vin­gue­ren els altres, però el pri­mer de cor i rauxa ter­re­nal, Rai­mon. Va llau­rar els camps més durs i erms on poste­ri­or­ment tran­si­ta­rien molts més, ell final­ment segui­ria un camí més íntim, més propi, més per­so­nal. Can­tant de força tel·lúrica, de sen­si­bi­li­tat exqui­sida, va pas­sar pel Palau, l'Olym­pia de París, per mig món. Sense el Rai­mon de fa 50 anys a Bar­ce­lona ara no hi hau­ria molt del que tenim al nos­tre món musi­cal, arreu del món cul­tu­ral català, de l'actual reco­nei­xe­ment musi­cal inter­na­ci­o­nal.

Els anys no han fet can­viar Rai­mon, el públic s'ha mul­ti­pli­cat i divi­dit de forma mera­ve­llosa, però ell mai no ha fet cas dels cants de sirena de pre­te­sos cos­mo­po­li­tes de temp­tació dinerària cas­te­llana. No tot­hom ha entès Rai­mon. El seu com­promís musi­cal, per­so­nal i polític es basa en la coherència ètica. Defen­sava el PSUC per la seva lluita anti­fran­quista, com després ha defen­sat, amb sim­pa­tia con­ta­gi­osa, tot el que fes avançar la llen­gua, cul­tura, igual­tat i justícia en la soci­e­tat cata­lana. Rai­mon mai no s'ha reti­rat com de vega­des hom diu, s'ha pres períodes de des­cans per a tre­ba­llar i com­pon­dre. Amb més de 40 discs gra­vats, amb un agraïment gene­ral arreu de les ter­res de parla cata­lana, també ha vist com se'l reco­nei­xia inter­na­ci­o­nal­ment. El món uni­ver­si­tari ara el pre­mia a tort i a dret fent un acte de justícia repa­ra­dora. Fins i tot al País Valencià, a la seva terra més íntima. El Rai­mon ria­ller, audaç i ocur­rent mai no ha tapat el fi ana­lista social, l'home que pensa. Una veu que ens con­ti­nua enfor­tint com a país i com a cul­tura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.