Divorciar-se de l'euro?

Quan la premsa internacional dedica pàgines senceres a formular observacions relatives a un país i ho fa en termes derogatoris, els al·ludits tenen mala peça al teler. Per exemple, quan es publica la foto d'un mosso d'esquadra amb equipament antiavalots protegint la porta de l'edifici de la Borsa de Barcelona, no hi ha dubte que la difusió de la imatge ens perjudica a tots. Sobretot si l'anècdota es produeix quan la crisi econòmica espanyola és un tema de primera plana als mitjans de comunicació i en fan una valoració negativa. Hi ha episodis que resulten reveladors per ells mateixos. Posem per cas aquella escena de Jean-Claude Juncker, el president luxemburguès de la conferència de ministres de Finances de la zona euro, que en veure l'arribada del ministre Guindos se li va llançar al coll amb el gest d'escanyar-lo. La gesticulació era feta amb animus iocandi, però reflectia, sens dubte, l'enuig de la UE i, sobretot, de la decisiva Alemanya, en veure que Rajoy esmenava el tractament que s'havia prescrit al malalt. Naturalment, la cancellera Merkel ve fer un ràpid recordatori dels límits de dèficit pressupostari acceptables i va dissimular, com a visita de partit, una primera inspecció. El govern espanyol va ser acusat pel primer ministre italià, Mario Monti, de contagiar els seus mals als països veïns i d'haver-se col·locat com a eventual detonant de les tribulacions de l'euro. Unes setmanes han estat suficients per a obtenir garanties d'un cap de govern que ara ja diu que les mesures que s'hauran d'adoptar no agraden a ningú, però són necessàries per a evitar de ser intervinguts. Tota una cura d'humilitat i realisme.

Fins a mitjan del mes passat, qualsevol observador superficial dels mercats financers hauria pensat que Espanya ja no corria el risc d'una fallida, però els operadors van començar a posar-se nerviosos i la confiança s'ha anat evaporant pel temor que la situació, quan s'analitzi seriosament, serà pitjor del que inicialment ens havien explicat. Victor Mallet, corresponsal del F.T. a Madrid, diu que Willam Buiter, economista en cap del Citigroup, considera que, mai abans, Espanya no s'havia trobat amb un risc tan gran de veure's obligada a acceptar una reestructuració del seu deute. Els problemes, però, no s'han resolt i el temps afegit és només el resultat del salvavides que ha posat al seu abast el Banc Central Europeu. Les expectatives són, per tant, les d'un rescat com els que s'han hagut d'empassar, malgrat l'orgull, Irlanda, Portugal i Grècia. En cas que resultés necessari, seria una operació conjunta de la UE i el Fons Monetari Internacional. A pesar d'això, es manté la gran inversió en una cosa tan delirant com l'AVE a territoris sense població ni moviment suficient per a aconseguir un mínim que sense acostar-se a la rendibilitat o a la racionalitat no caigui en el disbarat d'una xarxa radial que no serveix per a res, excepte per a donar popularitat electoral als autors d'un malbaratament de recursos que, a més a més, ara no existeixen. I els farmacèutics que no cobren de l'administració, doncs “ajo y agua”, és a dir, “a joderse y aguantarse”.

De fet, s'ha tornat a obrir el gran debat sobre el futur de l'euro. Arnab Das i Nouriel Roubini preveuen que els bancs no tindran salvació si no s'eliminen els actius tòxics o es fa una forta recapitalització. La zona euro no ha estat capaç de corregir els desequilibris exteriors. Per això proposen un divorci amistós. Els que sortissin de la zona haurien de trobar el creixement en l'exportació i els que s'hi quedessin, basar-se en la demanda interior. Seria preferible fer la devaluació dels exclosos (que romandrien, però, en la unió duanera) que no pas mantenir un tipus de canvi nominal que implicaria una deflació derivada del deute. Aquí ens hem encaparrat en una devaluació interna que es faci a costa del poder adquisitiu de les classes mitjana i treballadora. Hi hauria un període de transició i caldria ressuscitar els bancs centrals dels països sortints. Els bancs i els mercats financers són els que se sentirien més amenaçats i, per tant, els qui més s'oposen a l'acord de divorci civilitzat.

Segons Wolfgang Münchau, el Grup dels 20 (que agrupa les economies més potents) hauria de dir no a la zona euro. El mecanisme vigent és prou gran per a fer front als problemes immediats, però no per als fets inesperats que és el que convindria. En el cas d'Espanya, no n'hi hauria prou amb la recapitalització del sistema bancari. Ara caldria que el PIGS tornessin a la taula de negociació. També hi ha dit la seva Gideon Rachman, que defineix l'euro com una bomba de rellotgeria que ningú no pot desactivar. Pensa que l'actualitat podria empènyer la gent a tornar-se euroescèptic. Toca mantenir la moneda única o arriscar-se a un Armageddon o a un cataclisme econòmic que conduís a una nova Gran Depressió. Els guanyadors de la polèmica són finalment els economistes de la branca Bundesbank i adversaris acèrrims de la inflació. Convindria que el primer país que sortís ho fes sense problemes greus, perquè n'hi ha de més grans com Espanya que, per les xifres de l'atur i amb una política d'austeritat podrien convertir-se en polvorins socials explosius.

Queda, doncs, ben clar que Espanya ha d'anar-se'n fora de l'euro. Però com si no passés res, aquí s'aprovaran uns pressupostos que entre pa i canons, fan la tria de l'armament. La Corona també podria haver mostrat solidaritat en lloc de retallar només un 2%. Es pot saber si el comandant suprem de les forces armades percep alguns recursos o se li pretén alguns serveis a càrrec de Defensa? A Itàlia tenen 15.000 soldats menys amb una població molt superior. I quan pinten bastos, no s'ha de considerar invulnerable cap partida en lloc dels supersous dels banquers i dels gestors de monopolis que de manera premeditada asfixien un poble presoner d'un mercat captiu amb remuneracions obscenes i astronòmiques.