Hi ha qui parla de recuperació

Fa tres setmanes, el setmanari britànic The Economist dedicava la portada a dir “Recuperació? Cinc anys després”. Amb interrogant, és clar. A l'editorial donava explicacions. Segons el director de la revista, hi ha dos fets evidents: primer, la recuperació dels Estats Units, i segon, que s'ha evitat la fallida d'Europa. A partir d'aquí, subratllava el signe d'interrogació perquè en economia no es pot dir blat, fins que no és al sac i ben lligat. La recuperació americana sembla confirmar-se. Un bon amic, que hi viu des de fa molts anys, em confirmava que hi havia estats, com ara Texas i Califòrnia, en els quals es parla de la crisi com d'una situació superada. Hi ha eleccions presidencials al novembre i aquestes acostumen a coincidir amb estabilitat econòmica.

A Catalunya són figues d'un altre paner, però hi ha qui creu que estem en el llindar d'una inflexió. Fa pocs dies, en una conversa amb un empresari català de primer nivell, aquest em deia que s'imaginava que el canvi es produiria el proper estiu. Afegia que aquesta tardor la banca començaria a donar crèdit i que la creació d'ocupació no arribaria fins al 2013, quan el ritme de producció ja s'hagi incrementat. Sortia de la fira Alimentaria de Barcelona i havia apreciat un clar optimisme entre els expositors i els visitants, tant entre els de fora com els del país. La indústria alimentària és molt important a casa nostra. Sabien que a la plana de Vic es maten prop de 30.000 porcs cada dia? La carn va destinada, sobretot, a l'exportació cap a països de l'est d'Europa.

Que hi ha indicis de recuperació en algunes zones del planeta em sembla clar. I que a casa nostra hi ha alguns sectors que funcionen, també. Els exportadors, en primer terme, es tracti de vins, caves o productes industrials amb alt valor afegit. Una altra cosa és que aquest estat en què vivim i hi treballem es pugui afegir als recuperats. Tècnicament, l'equip econòmic del govern de Rodríguez Zapatero va ser una desgràcia i l'actual no és cap meravella, ja que actuen pressionats pels mercats i pels capdavanters d'Europa o no en saben més. L'avantatge o l'inconvenient és que el govern espanyol ja no mana com manava abans, sinó que està condicionat.

Com és que hi ha un ministre d'Economia i un d'Hisenda, quan és tan necessària la coordinació? Diuen que és perquè Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda, no sap anglès –que és com dir que un trapezista no sap el que és un circ–, i s'ha de quedar a casa, mentre De Guindos pot anar pel món.

La recuperació econòmica és la suma de mesures econòmiques adequades i de confiança. Subratllo la confiança, perquè és fonamental. Hi ha una part de la població –un 30%?– que té recursos, però ha frenat les inversions i el consum perquè ha perdut la confiança en l'entorn. Si el recupera, gràcies a la portada de The Economist, a l'èxit de la fira Alimentaria, al sentit de la responsabilitat que li inspira el president Obama o la cancellera Merkel, potser afluixarà les regnes, començarà a invertir, canviarà el cotxe o la nevera i augmentarà el consum.