Estat d'excepció
Lenin repetia que la imprecisió terminològica genera oportunismes, desviacions i equívocs sovint de conseqüències greus. Fidel al mestre Vladímir Ílitx Ulianov, recomanaria a Mariano Rajoy que decretés, amb comunicació prèvia al Parlament, l'estat d'excepció, i/o els de setge i alarma, d'acord amb el que estableix la Constitució espanyola de 1978 a l'article 55.1, en els termes que desenvolupa posteriorment l'article 116. I consti que no ho dic en broma: rellegeixo a l'article 15 de la carta magna “que ningú no pugui ser sotmès a penes o tractes inhumans o degradants”. O que, com aclareix l'article 137, després d'explicar que l'Estat s'organitza territorialment en municipis, províncies i comunitats autònomes, ens diu que “totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió dels interessos respectius”.
Si durant l'estat d'excepció no hi pot haver eleccions, sí que la pausa temporal pot servir per programar la liquidació d'un marc de llibertats impracticable, balder. O sigui: un frau contra la bona fe dels que sí que vàrem votar la Constitució.
No banalitzo el pes de la pressió dels mercats, que sempre han actuat al marge dels poders polítics i amb una impunitat de veritat escandalosa. I respecto la decisió de qui té la clau de la sobirania nacional, que són els votants, de les nostres dues nacions. Recordo, però, que si la Constitució garanteix drets bàsics que els governs electes no poden traduir en drets efectius, més val que pleguem i que ens diguem, i ho diguem a tothom, que la vella Europa no pot ser hereva de les cartes solemnes de drets bàsics. Serà higiènic que se sàpiga qui i com mana, qui marca els nostres destins: ens alliberarem de malsons i de cabòries, de judicis desproporcionats contra qui es limita a representar que mana, sense manar, però.
Mantenir la gran ficció ens infantilitza. I si sabéssim a qui ens hem d'adreçar, com a veritable representant del poder, podríem denunciar les maniobres de destrucció mediambiental d'un esperpèntic ministre Arias Cañete (el que en temps d'Aznar havia promès que executaria el transvasament de l'Ebre, “por mis cojones”) o les propostes arbitràries, amb aromes d'Opus Dei, dels ministres de Justícia i d'Interior.
