Del ‘Titanic' al ‘Concordia'

Els veterans recordaran la polèmica de la dècada de 1980 quan alguns intel·lectuals –entre ells el brillant Félix de Azúa– van col·locar el símil del Titanic per parlar de Barcelona. Va fer fortuna i opinadors de diferents diaris van polemitzar sobre si realment el nacionalisme incipient estava destruint l'imaginari de la ciutat. La majoria, però, vaticinaven que Barcelona havia perdut pistonada, tot i que cadascú atribuïa les culpes al contrari. De tot plegat em queden només flaixos de converses en bars de moda i la imatge d'alguns dels moments epifànics, gairebé voyeuristes, de la novel·la Titànic, que Vicenç Villatoro va publicar a finals d'aquella dècada infausta.

Tot el debat, però, se'n va anar en orris quan l'esperit olímpic –el detestable “amics per sempre”– va omplir la ciutat de turistes, membres de la casa reial disfressats d'esportistes i el binomi Samaranch Maragall fent tots els possibles perquè la festa sortís bé. Era l'oportunitat de demostrar al món que érem organitzadors superbs, a més de simpàtics, hospitalaris i moderns, cosmopolites de tradició mil·lenària i disposats a aconseguir un munt de medalles. Banderes, himnes i sarsueles es van adaptar a l'ocasió i fins i tot Freddy Mercury es va transformar en un tenor pop.

El tema del naufragi d'Azúa ha acabat sent realitat trenta anys després. No podem parlar d'unes conseqüències com les del Titanic, però sí d'un conjunt de despropòsits com els del tristament famós creuer Costa Concordia. El president Artur Mas proposa canviar de vaixell en vistes de la sotsobra evident dels espanyols, però esperem que el canvi no sigui una nova idealització sinó que es concreti. És factible posar punt final a la relació amb l'Estat? Quines seran les conseqüències d'un tall d'aquesta magnitud? L'acceptaran els de dins i els de fora d'una manera tan civilitzada com els txecs i els eslovacs? Volem un full de ruta.