Plegar veles a l'estranger
El cap d'estratègia d'ING, Valetijn van Nieuwenhuizen, es referia fa poc al caràcter depressiu de les últimes notícies publicades sobre Espanya. El deteriorament de l'economia espanyola fa que abans dels 100 dies del nou govern ja s'hagi produït la primera vaga general. A més, el fracàs de relacions públiques dels nous ministres ha donat una mala imatge de la seqüència d'ajustaments i reformes que s'han presentat d'una forma manifestament millorable. No és estrany que els bons a 10 anys hagin pujat fins a un 6% des de primers de març. Tanmateix, no sembla que Espanya necessiti encara un rescat com el de Portugal, que abans de l'estiu ja hauria de menester el segon. El país veí necessita encara més una millora de la competitivitat i de la ràtio deute - producte interior brut. Si no volem que Portugal pateixi dels mals d'Irlanda o Grècia, el sentiment dels mercats s'ha de tenir sempre present. Sobretot, quan parlem d'una qüestió de confiança.
El que passa, però, és que de vegades hi ha baròmetres com ara la borsa que indiquen o influeixen en la situació. Per exemple, d'acord amb les cotitzacions, l'IBEX va baixar dimarts i dimecres passats un 4 i un 2 %, respectivament. Va ser una caiguda d'aquelles que en castellà aragonès en diuen un “talegazo”. L'IBEX - 35 des de l'inici de l'exercici ha perdut un 17,3, és a dir, més que qualsevol altre paquet europeu. I el que és interessant és que els tres principals sectors causants de tota aquesta pèrdua són la construcció, l'energètic i la banca. Precisament les tres branques a les quals es referien el ministre Solchaga (quan deia que Espanya era el país on més fàcil resultava fer-se molt ric sense haver de treballar) o el primer ministre J.M. Aznar (quan esmentava els factors en què es basava aquell fictici “Espanya va bien”). Com a conseqüència de la connexió entre la bombolla immobiliària i l'alegria cobdiciosa amb què les entitats financeres s'hi van apuntar, ara la morositat dels bancs és d'un 8% amb l'espasa de Dàmocles que la xifra representa per a la solvència del sector. Els joves que pertanyen a l'actual generació perduda saben que el 2012 serà la primera baula d'una cadena d'exercicis que s'anuncien negres i tenebrosos.
Els resultats del primer trimestre de Banesto (el filial del Santander que el governador del Banc d'Espanya, Luis Ángel Rojo, va adjudicar al banc de Botín abans que en aparent reciprocitat el col·loquessin de conseller del Santander) mostren uns beneficis un 90% inferiors als del mateix període de l'any anterior. Són conseqüències de les noves normes de reserves i provisions. La cobertura dels crèdits dolents va pujar un 10% fins a col·locar-se en el 50%. Cal aprofundir, doncs, en les reformes encara que siguin procícliques, perquè la situació haurà d'empitjorar a causa de la frenada econòmica i els efectes de l'austeritat. Serà difícil dissipar la impressió que els bancs espanyols estan infracapitalitzats i que, a fi d'evitar pèrdues el trimestre que ve, han optat per vendre participacions empresarials i crèdits concedits a empreses. En realitat, la base total d'actius concedits pel Banc d'Espanya com a prestador d'última instància representa un 40% del PIB, uns nivells que van desencadenar les crisis i devaluacions de l'Argentina, Rússia, Mèxic i Malàisia. Cosa que indubtablement pot representar un risc per a la banca. Per tant les caramboles ja han començat.
Un J.M. Aznar profètic va dir que, per recuperar la seva grandesa, Espanya havia d'abocar-se a l'Amèrica Llatina. Ho deia segurament pels seus coneixements de la zona adquirits en la seva condició de conseller de l'empresa de Guatemala El Pollo Campero, dedicada a l'avicultura. Perquè just pocs dies després, esclatava la nacionalització del 51% que Repsol tenia a l'Argentina YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales). Prèviament el ministre Soria parlava al govern argentí en termes coactius i amenaçadors, mentre que el d'Afers Estrangers feia de policia una mica més bo. Com si fos una heroica batalla contra l'escamot marroquí de l'illa Perejil. La idea era que “pa chulo yo y pa pegarse, mi amigo”. Però a les poques hores de la reunió de la presidenta Fernández amb el president Obama, la vídua de Kirchner donava llum verd a l'operació. I Espanya es quedava sola amb el suport britànic (a causa de la reobertura del conflicte Falkland-Malvines) i mexicà, que potser vol pescar alguna cosa a través de Pemex, la mexicana accionista minoritària de Repsol. I és que tot plegat pot tenir rebots imprevistos. Repsol es va associar amb la Petrobras brasilera i la de la Xina en les prospeccions marítimes al sud del Brasil. Excuso dir-los que hi pot haver perfectament un canvi de parelles en què els emergents uneixin les seves forces.
A Madrid es deia que ara són els bancs els que obliguen les empreses que compraven accions amb crèdits bancaris i després feien (model Sacyr) beneficis amb els dividends d'unes companyies on no hi havia invertit ni un ral que no fos finançat per la banca. Ara mateix, els bancs que van donar crèdits per a l'expansió a l'estranger i també a l'interior necessiten els diners per complir els seus requisits legals, tal com passa a la gran banca amb l'ACS de Florentino Pérez que des de la llotja del Bernabéu fa que es remenin com en una gran concentració d'alcavotes que es treballen els grans negocis “Madrid Style”. Un cercle restringit d'adjudicació de grans obres, serveis públics privatitzats i concessions avantatjoses. Doncs bé, ara els fidels banquers l'obliguen a vendre el paquet d'ACS a Iberdrola on tenia l'obsessió d'entrar contra l'opinió de Sánchez Galán, el president de la gran elèctrica que es traurà del damunt un borinot molt tossut, això sí, però que sortirà perjudicat d'una venda forçada per tapar forats d'uns tercers.
Curiosament són els polítics de dreta nostàlgica del règim dictatorial els qui s'oposen a la nacionalització del petroli i obliden que una figura venerada per ells, com Calvo Sotelo, va ser aplaudit quan va crear l'empresa estatal CAMPSA Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos SA. També sorprèn la iracúndia d'un Brufau, fins ara desconegut, que acusa el ministre argentí de gaudir del despatx d'ell a l'empresa. Deu ser perquè tenia un despatx fastuós o perquè, enfollit pel poder que dóna la riquesa de proporcions obscenes, es pensa que el gestor d'un monopoli és més important que un ministre de l'Argentina? També sona estrany que afirmi que l'han atacat perquè ell no pagava comissions ni “mordidas”. Hem d'interpretar que la cessió d'un 25% del capital a l'empresa Pedersen de la família Eskenazy, amic del president Kirchner, una part regalada i l'altra finançada pels bancs amics, era gratis et amore. Tot plegat sense fer esment de l'episodi de Bolívia, on em sembla recordar que alguns directius espanyols van anar a la presó i que el govern de La Paz va aconseguir un augment del cànon raonable i no de capitalisme Cibeles.
