El rellotge

Sarkozy encaixa les mans d'un núvol de simpatitzants i, segurament conscient que l'hi poden arrabassar, es guarda dissimuladament a la butxaca el rellotge de 55.000 euros que porta al canell. Hi ha gestos que despullen les persones. Que la mà dreta no sàpiga què fa l'esquerra, diu la cita evangèlica, i el president en funcions de França demostra que sap practicar-ho amb admirable habilitat. El candidat protegint el seu rellotge és un gest transparent que resumeix en una sola imatge el que determinats polítics pensen de debò de la ciutadania a la qual demanen el vot i, alhora, tot el que podem esperar nosaltres d'ells. Malfiança en comptes de credibilitat. A la pel·lícula De Nicolas a Sarkozy, dirigida per Xavier Durringer i que ja es pot veure als cinemes catalans, es recrea l'escena d'un míting davant els treballadors d'una fàbrica. És a dir, en territori més aviat hostil per a la dreta. De cop, fart de la demagògia que escolta, un obrer situat a primera fila li demana que freni la xerrameca. Aleshores Sarkozy (més ben dit, l'actor que fa el personatge) baixa de la tarima i li encaixa la mà. “Té raó –li etziba el candidat–, vostè i jo tenim interessos diversos però almenys he tingut el detall de venir-los a veure. Digui'm, quants polítics d'esquerres han vingut aquí durant aquesta campanya?” Després afegeix: “Vostès volen més feina, més comandes, més prosperitat i jo vull més vots, no som pas tan diferents. I si no està content i vol la meva feina, me la pren.” Aplaudiments i fotografies. El treballador afegeix: “I vostè la vol, la meva feina?” Sarkozy emmudeix i se'n va. Els polítics solen fugir del cos a cos amb els ciutadans, temen que puguem robar-los la cartera on amaguen el veritable programa electoral, que descobrim què faran amb la mà esquerra mentre ens enreden amb la dreta.