El rellotge

Sarkozy encaixa les mans d'un núvol de sim­pa­tit­zants i, segu­ra­ment cons­ci­ent que l'hi poden arra­bas­sar, es guarda dis­si­mu­la­da­ment a la but­xaca el rellotge de 55.000 euros que porta al canell. Hi ha ges­tos que des­pu­llen les per­so­nes. Que la mà dreta no sàpiga què fa l'esquerra, diu la cita evangèlica, i el pre­si­dent en fun­ci­ons de França demos­tra que sap prac­ti­car-ho amb admi­ra­ble habi­li­tat. El can­di­dat pro­te­gint el seu rellotge és un gest trans­pa­rent que resu­meix en una sola imatge el que deter­mi­nats polítics pen­sen de debò de la ciu­ta­da­nia a la qual dema­nen el vot i, alhora, tot el que podem espe­rar nosal­tres d'ells. Mal­fiança en comp­tes de cre­di­bi­li­tat. A la pel·lícula De Nico­las a Sarkozy, diri­gida per Xavier Dur­rin­ger i que ja es pot veure als cine­mes cata­lans, es recrea l'escena d'un míting davant els tre­ba­lla­dors d'una fàbrica. És a dir, en ter­ri­tori més aviat hos­til per a la dreta. De cop, fart de la demagògia que escolta, un obrer situat a pri­mera fila li demana que freni la xer­ra­meca. Ales­ho­res Sarkozy (més ben dit, l'actor que fa el per­so­natge) baixa de la tarima i li encaixa la mà. “Té raó –li etziba el can­di­dat–, vostè i jo tenim interes­sos diver­sos però almenys he tin­gut el detall de venir-los a veure. Digui'm, quants polítics d'esquer­res han vin­gut aquí durant aquesta cam­pa­nya?” Després afe­geix: “Vostès volen més feina, més coman­des, més pros­pe­ri­tat i jo vull més vots, no som pas tan dife­rents. I si no està con­tent i vol la meva feina, me la pren.” Aplau­di­ments i foto­gra­fies. El tre­ba­lla­dor afe­geix: “I vostè la vol, la meva feina?” Sarkozy emmu­deix i se'n va. Els polítics solen fugir del cos a cos amb els ciu­ta­dans, temen que puguem robar-los la car­tera on ama­guen el veri­ta­ble pro­grama elec­to­ral, que des­co­brim què faran amb la mà esquerra men­tre ens enre­den amb la dreta.