Oh mia patria, si bella e perduta!

Aquests dies ha circulat per les xarxes una versió magnífica del conegut fragment del cor del tercer acte de l'òpera de Verdi Nabucco. El fragment, conegut per Va pensiero, pertanyia a una versió, imponent, representada a la Metropolitan de New York fa pocs anys i ha estat compartida i reenviada tantes vegades que t'arriba de tots costats.

Com és sabut, Nabucco evoca l'episodi de l'esclavitud dels jueus a Babilònia i Va pensiero és una evocació per part dels esclaus de “la pàtria perduda”, és a dir, Jerusalem.

Així com un fragment de la part coral de la novena de Beethoven ha esdevingut un cant de pau universal, el cant dels esclaus de Nabucco ha estat des dels seus inicis interpretada com un cant de llibertat dels pobles.

És conegut l'efecte que va produir en els assistents a la sessió presidida pels emperadors d'Àustria que el segle XIX posseïen part de les terres de l'actual Estat italià. El públic va alçar-se, va unir-se a la coral i es va girar de cara als emperadors, mentre del galliner queien pamflets contra els Habsburg.

Els italians, en un aggiornamento impressionant, fa poc temps van dur Silvio Berlusconi a afrontar, també, un episodi semblant, quan dins el context de l'aniversari dels 150 anys de l'existència de l'Estat italià, en la representació de Nabucco a Roma, el director Ricardo Muti, obeint el bis que se li demanava, va girar-se de cara al públic i, fitant i interpel·lant el president Berlusconi, que presidia la festa, va dir: “Avui sento vergonya del que passa al meu país i sento vergonya dels nostres polítics que ens han empobrit i ens han portat a ser la riota d'Europa. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis.” Després d'un silenci va continuar amb veu trencada: “Jo he callat durant molts anys. Ara ja sóc vell i res no em fa por. Hauríem de donar sentit al cant de llibertat.” I afegí: “Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis amb Va pensiero. No és només pel sentiment patriòtic que sento, sinó pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots junts “Oh pàtria meva, tan bella i perduda”.

Ricardo Muti va declarar al Times: “L'òpera es va desenvolupar normalment fins al famós cant Va pensiero. Immediatament vaig sentir que el públic es posava en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el Va pensiero, el silenci es va omplir de veritable fervor. Quan el cor arribava al final, el públic cridava “Visca Itàlia” i “Visca Verdi”.

Que el youtube de Nabucco corregués aquests dies per les xarxes no és, doncs, gens casual, en aquests moments que el nostre país –la nostra pàtria– és víctima d'un intens atac per part de l'Espanya que mana a l'estat dins el qual vivim, per part de certs ciutadans espanyols que viuen entre nosaltres. No és estrany, tampoc, el sentiment profund d'enyorança –més enllà del raonament i amb el raonament– que ens fa evocar les pàtries perdudes. Un sentiment gens carrincló, ni arcaic, ni egoista, ni ridícul. Un sentiment universal. Tan universal que l'any passat a Madrid va circular aquest mateix fragment amb aquesta frase: “La política antipática, antigua, autoritaria y antisocial de Esperanza Aguirre al frente de la Comunidad de Madrid pretende acabar con lo público y con los avances sociales de nuestra comunidad. Por educación y por sanidad es necesario. Recuperar Madrid.”