EL TEMPS QUE FUIG
Vendre's barat
El crim del carrer Santaló de Barcelona, que es comença a jutjar aquests dies, em fa pensar dues coses que em treuen la son. L'una, els jurats populars. Jo espero i demano a la providència no haver de fer mai de la vida de jurat popular. Fer de jurat d'un concurs de poemes d'una escola ja em costa! A més, després de passar el mal tràngol, pot ser que et diguin que el teu veredicte no va a missa: definitivament els jurats populars són un malson, un desfici de temps i una font de maldecaps.
L'altra cosa que em treu la son és adonar-me que ens venem molt barat. Sembla mentida! La premsa diu que el sicari que va disparar l'arma que va matar l'empresari va cobrar 9.000 €. Què pots fer, amb aquesta quantitat? Et pots comprar un cotxet de gamma baixa, dels que no corren gaire; pots pagar durant dos anys un lloguer de 400; potser podràs pagar d'ara endavant dues pròtesis de maluc; pots comprar-te una plaça de pàrquing. Si es tracta de comprar menjar, amb aquests diners pots alimentar una família de sis membres –faig els números grossos– durant tres anys. Però: i després, què? L'acusat confés va dir que havia de pagar una hipoteca. Sort que totes les persones –milers i milers a Catalunya, cada vegada més– que tenen dificultats per pagar una hipoteca o que van per camí de ser desnonats no se'ls acut anar matant persones a preu fet! Nou mil tristos euros contra la consciència neta tota la vida, la recta moral, la bondat, el cor tranquil... Realment és un preu molt barat! Però els catalans, a vegades, més que barat, ens venem de franc: paguem per tot i molt més que la resta d'espanyols, acceptem les retallades sobrevingudes i els atacs a la llengua i les amenaces a la immersió lingüística i perdonem la vida als banquers, que estan folrats... Tot això ens ho anem empassant sense piular gaire a canvi d'una falsa seguretat, d'un seny equivocat, una paciència mesella. Ai!, que covards que som!
Això sí: no matem ningú, que ja és un gran què.
