Opinió

opinió

Jubilats en fallida

Davant els problemes, els governs van a les palpentes

La majoria dels jubilats, que han treballat dedicant els millors anys de la seva vida a treballs i empreses de tota mena, petites o grans, i han gaudit de bon tracte o bé han sofert pressions i abusos, sovint sacrificant la família per raons del treball, han aguantat no pas amb resignació, sinó trepitjant-se l'orgull i la pròpia estimació per nassos –anava a posar per collons, molt més descriptiu, però el mot que no és ni paraulota ni renec, sembla que ofèn– esperant l'alliberament el dia que assoleixin la jubilació.

Els primers anys laborals hom pensa a ascendir i situar-se. Una vegada aconseguit, o cansat d'intentar-ho, segueixen uns anys de conformitat i no es triga gaire a pensar en la jubilació. S'observa amb curiositat la vida que fan els jubilats: llars, excursions, residències estiuenques, passejos de control d'obres públiques o privades visibles des dels carrers, conferències, galeries d'art i d'altres molt variades. El jubilat pensa: “Aviat seré un d'aquests!” Si té esperit cívic, les ONG donen oportunitat de fer bones obres per als necessitats i desvalguts. Els que ho fan, retroben l'orgull perdut.

Fa uns deu anys, el presumpte jubilat, en fer comptes de la retribució que tenia assignada per la secretaria d'estat de la Seguretat Social, sumant-hi quasi sempre el raconet o racó estalviat, creia que podria envellir sense ajuda de ningú –salut a part– i fer una vida discreta, propera a l'acostumada. Ja s'hi veia fent la botifarra o bé el dòmino, un cafè, mig conyac i un puret discret a la mà, en una de les acollidores llars. O bé d'excursió pel Vallespir i el Conflent, resseguint les rutes dels càtars o Carlemany, i oblidar la història i sols recordar els àpats. No era una utopia: per a molts era una realitat. Les coses han canviat. Els augments anuals de la paga amb el mateix percentatge de l'IPC haurien de mantenir-ne el poder adquisitiu; passa, però, que per raons polítiques els percentatges són ficticis. 100 euros de la pensió, amb els augments, en 14 anys (1999/2012) s'han convertit en 146,76 euros. A cop d'ull sembla molt. Ara bé, si hom fa la prova, veurà que el cost real de la vida s'ha doblat. L'IPC és una enganyifa! D'altra banda, no trigarà la retallada de les pensions: és cantat! Què passarà amb els jubilats de racó petit o de cap racó? Espanta pensar-ho. Catalunya tindrà un sotrac que afectarà una multitud de famílies. Als canals de Bangkok, en un suburbi miserable de la perifèria, encara ara, els vells malalts els treuen al balcó que dóna al canal i, a sol i serena, els deixen morir. No és una solució per copiar! Els governs van a les palpentes i no s'atreveixen amb els grans problemes. Per exemple, netejar de paràsits o, molt millor, eliminar les administracions duplicades. Alguns podrien vendre carn d'elefant, desossat i sense pell, és clar. “Posi'm dues rodanxes de trompa tallades fines”, es podria sentir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.