La vida és dura, Pep
En un país en què la majoria patim per conservar la feina i altres perquè ja l'han perduda o perquè no n'han trobat mai, dir que plegues perquè estàs cansat sona, pel cap baix, estrany. És la sensació que vaig tenir en sentir Pep Guardiola comunicar la decisió de deixar el Barça, una notícia que ha desencadenat una rastellera de ressenyes laudatòries i un doll extraordinari de sabó.
Certament, l'entrenador blaugrana aquests quatre anys ha estat un exemple de moltes coses, totes positives, relacionades amb la manera de ser i amb valors que ultrapassen la pràctica d'un esport. Ha estat estímul individual i ens ha greixat l'autoestima col·lectiva. La seva petja, doncs, quedarà marcada més enllà de la gespa de l'àrea tècnica d'un camp de futbol. Per tot això fa una mica de coïssor ètica veure com renuncia per uns motius que, si bé són legítims i comprensibles, resulten comuns a centenars de milers de compatriotes que no deixen de pencar, per més que s'hagin buidat. Principalment perquè no s'ho poden permetre.
La vida és dura i, en general, força més mal pagada que a can Barça, i no tothom es pot permetre el luxe de deixar de llevar-se ben d'hora, ben d'hora, per anar a treballar. Guardiola sí. Hi té tot el dret. S'ho ha ben guanyat. Tanmateix, a l'hora d'escriure'n els panegírics no podem perdre de vista que executa un acte de privilegi en uns moments de crisi descomunal. Tenir-ho clar no ha de canviar pas la nostra estima per en Pep, si bé ens pot ajudar a aprendre que la distància que separa l'admiració de la veneració fanàtica és la diferència entre saber en quin món vivim i perdre el món de vista.
