Distensions a Platja d'Aro
L'any passat, la meva veïna de Platja d'Aro –el nom de la qual no diré perquè no estic segur que li fes gràcia– i l'autor d'aquestes línies vam fer una visita a l'alcalde de la localitat, senyor Joan Giraut, per exposar-li diverses qüestions relatives al bon funcionament del serveis de la localitat, algunes directament dependents de la seva gestió municipal, d'altres opinables dins un, diguem-ne, refugiats en l'eufemisme, marc de ciutadania i progrés compartits. Bregar amb ciutadans queixosos i a rauxes emprenyats és una feina que no desitjo a ningú, i val a dir que el senyor Giraut, a qui d'altra banda que jo sàpiga no ha apuntat ningú al cap amb una pistola perquè accedís al càrrec, la porta amb una dignitat i una ataràxia entre budistes i franciscanes admirables.
I admirable va ser el comiat que amablement ens va dispensar, constatant el temps sense veure'ns, i que hi tornéssim aviat. Ai las, senyor alcalde, els savis castellans –també hi ha savis, a Castella, a més de fatxes vultúrids– diuen “más vale prevenir que curar”, i si el senyor Giraut o algú del seu staff tenen el costum de llegir els diaris, i encara la bondat de llegir aquest, potser ens estalviarem la visita a l'alcaldia i, potser, fins i tot la podrem convertir en una invitació a fer una copa.
Fa uns anys, el qui era cap d'aquesta secció d'Opinió del diari, en Carles Prats, quan madurava la primavera em deia amb amistosa ironia: “Ja tenim aquí el clàssic d'en Palol sobre les boies de Platja d'Aro”. I tant, modèstia a part, que no em desagradaria que fos un clàssic, com ho són l'injust repartiment mundial dels beneficis, el vampirisme feudal dels banquers i l'esclavatge de les dones i les criatures al Tercer Món, i seria un deliri per part meva si una cosa essencial no diferenciés aquest clàssic de molts d'altres: que, per opinable que sigui quin és més important, si l'un o el de més enllà, en aquest un veu al final del túnel la llumeta de la possibilitat que serveixi d'alguna cosa, que un dia em facin cas o que emetin un senyal que el missatge els ha arribat.
Darrere de les discussions amb el senyor batlle hi ha un model de fons de societat, més enllà d'un símptoma o d'un altre, configurat per tal conjunt de símptomes. Quan cada any li demanem que posi les boies de la platja més allunyades de la sorra no és per emprenyar-lo o perquè no tinguem res més a fer, ni per un ociós capritx esteticista; és perquè l'espai d'aigua de mar que en una platja l'autoritat reserva per als qui neden o per als qui van motoritzats marca la qualitat de la civilització, el grau de progrés, el respecte per l'ecologia i, en definitiva, la qualitat de vida. No és només si els qui neden tenen més o menys espai, és perquè la proximitat dels canots empobreix i degrada amb soroll, amb agitació de l'aigua i amb pol·lució l'estada a la platja pròpiament dita. Un conjunt molt alt només perquè els quatre fatus milhomes i pets bufats del barco l'exhibeixin de més a prop davant dels coneguts, ja que no deuen poder exhibir d'altres coses. El resultat és que les boies cada any són més a prop. Burla? Menyspreu? Tribut als amos dels vaixells? Potser res d'això, potser tan sols que els qui posen les boies són uns inútils incapaços de l'àrdua operació intel·lectual de conèixer una mesura i aplicar-la correctament, i les foten allà on els peta.
És com quan diem al senyor Giraut que el respecte pel son nocturn dóna la mesura de la categoria d'una localitat, i de retruc d'un país. Vagi-se'n a Alemanya, a la Gran Bretanya, a Holanda, als països nòrdics –és una exhortació retòrica: segur que ho ha fet– i observi què els passa als qui proven de passejar-se torrats per una zona urbana habitada i no especialitzada per a tal fi fent xivarri i pixant-se per les cantonades, que és el que dia sí dia també ens trobem davant de casa tot l'estiu; veurà que poc que triguen a anar a petar a la garjola. Aquí, en canvi, el rot, la vomitada i la barbàrie tothom ho considera la cosa normal. De debò vol consolidar Platja d'Aro en termes de ciutat sense llei?
No em sento còmode en el paper d'alliçonador, ni de moralista admonitori. No em sento ningú per impartir lliçons, i menys a algú escollit pel seu poble, literalment i en tots els sentits. Però sento una nostàlgia de què no em puc desempallegar quan veig com gestionen aquestes coses als països capdavanters, els qui fan tot allò que més endavant, al cap d'uns anys, aquí algú descobreix i acaba aplicant, potser quan allà ja són un parell de passos més endavant.
Aquí encara semblem deutors de la idea temerària, absurda, antievolutiva, autodestructiva i, al cap i la fi, descartada i anatemitzada en els països avançats de la productivitat, del rendiment immediat peti qui peti, tant hi fa la depredació, tant hi fa el malestar dels innocents, tant hi fa si d'aquí a quatre dies la gallina dels ous d'or no serà altra cosa que un inútil, ridícul esquelet. Si ja comença a ser-ho! Fixi-s'hi bé, senyor Giraut, ja no som als anys seixanta, que tot era pàtria –i no n'era res!–, aquesta és la direcció del progrés: els qui van a peu tenen prioritat sobre els qui van en cotxe, els qui es passegen tenen prioritat sobre els qui aparquen, els qui dormen tenen prioritat sobre els qui van de marxa, les flors i els arbres tenen prioritat sobre l'asfalt i el ciment, l'aire pur té prioritat sobre la llufa dels carburants fòssils, els qui neden i s'endormisquen al sol tenen prioritat sobre els qui van en vaixell i embruten el mar, remouen els fons de posidònia, maregen els peixos i empudeguen de diòxid de carboni l'aire i els pulmons.
