És la política

La frase “És l'economia, estúpids!”, va ser pronunciada pel president Clinton en un debat electoral en el qual la discussió girava al voltant de què era el que feia aconseguir vots. Segons aquesta teoria, l'únic important era l'economia perquè és aquesta la que condiciona el benestar dels votants... Ara es podria dir el mateix respecte de la crisi econòmica que patim, hi ha una clau i una raó però no és paradoxalment l'economia, és la política. La gestió que es fa, l'estratègia que guia els governs, no es deriva d'una anàlisi econòmica de la situació sinó de la seva ideologia. És més un principi que el resultat de l'anàlisi racional del problema. És també una oportunitat per fer polítiques de part que aparentment queden justificades i serien impossibles en circumstàncies no extraordinàries com les actuals.

Per principis la dreta ha tendit tradicionalment a restringir la despesa pública, a no utilitzar la força econòmica de l'estat per impulsar l'economia, a evitar la inflació. Això té una lògica discutible des de l'òptica social perquè certament no afavoreix a qui menys té, però és contundent en la seva coherència. Portat a l'extrem, com ara passa a Europa, perjudica a tots.

La història és tossuda. Sempre la política de restricció de la despesa pública ha aprofundit la crisi. Malgrat l'empitjorament de la situació econòmica de 1929 al 1933 el president Hoover, republicà, va insistir en la política de contenció de la despesa pública per quadrar els comptes i la crisi es va aprofundir fins a l'elecció del president Roosevelt, demòcrata, que va impulsar una política contrària, el “New Deal”, que va utilitzar el poder econòmic de l'Estat per invertir en noves infraestructures i serveis i en polítiques d'ocupació. Aquest coherent paquet de mesures va revitalitzar l'economia. El mateix ha passat al Japó, des de fa vint anys amb governs de dretes, s'ha mantingut la contracció i aquesta ha portat a l'estancament econòmic.

Alemanya, França, el Regne Unit, Holanda i Espanya amb governs de dretes han dut a terme polítiques econòmicament contractives i han reduït de manera dràstica el creixement de les seves respectives economies i en alguns les han portat al decreixement, com és el cas d'Alemanya -0.2%, del Regne Unit -0.2%, Holanda -0.6%, i Espanya -0.4%. La política del govern Zapatero no va ser tampoc encertada: va reconèixer tard la crisi, no va recapitalitzar els bancs, com ho van fer al 2007 els EUA, Alemanya, França i el Regne Unit, va impulsar programes d'ajut públic inútils i finalment va optar per una política contractiva que ha aprofundit el Partit Popular.

No hi ha política contractiva compatible amb el creixement i això portarà finalment a la conclusió que la política econòmica actual està a l'origen de la reducció de l'activitat productiva i el consum, l'increment de l'atur, però es necessita temps perquè la gravetat de la situació forci el canvi a l'adopció de polítiques alternatives, com ara la practicada pels EUA.

La unió monetària és un impediment a aquest canvi que un estat no pot emprendre en solitari, però Europa comença a canviar. S'ha dit que si guanya Hollande l'elecció presidencial a França pot ser l'inici d'una nova política econòmica a Europa, però si a les eleccions legislatives al juny el Front Nacional repeteix el resultat del passat diumenge, és possible que la majoria al Parlament la tingui l'UMP i el Front Nacional. La victòria d'Hollande no seria suficient. Sempre ha passat a Europa, la manca d'independència de França enfront d'Alemanya ha tingut conseqüències funestes. Diu en Josep Ramoneda que el president Sarkozy ha entregat França a Alemanya com cap altre president des de Petain...

La qüestió no és saber quina és la solució, sinó tenir la força social i política per imposar-la. L'ingrés públic no és fix, ve dels impostos i aquests són proporcionals a l'activitat econòmica. Si aquesta es redueix perquè es redueix la despesa i la inversió privada i pública, l'ingrés de l'Estat via impostos també ho farà. Certs comentaristes comparen l'economia de l'Estat amb la familiar. El principi que les regula és oposat. A l'economia familiar els ingressos són fixos, els sous, i no depenen de la despesa; a l'economia de l'Estat sí: quant menys despesa, menys activitat econòmica i menys ingrés per impostos. És aquest senzill principi econòmic el que fa nociva la política actual perquè la major part del dèficit a Espanya es deriva de la reducció dels ingressos que superen la reducció de la despesa. El dèficit no es pot tancar a una velocitat tal que la reducció de la despesa redueixi tant l'ingrés de l'Estat que l'equació no convergeixi. En matemàtiques és un principi conegut, l'equació convergeix per sota d'un punt d'equilibri, per sobre inexorablement divergeix.

S'ha de reduir la despesa però no la que és una necessitat social perquè en crisi qui més pateix és la població de renda més baixa. La despesa ha d'anar necessàriament a pal·liar el problema social generat per la crisi i les retallades que redueixin les prestacions bàsiques s'han d'evitar, per no crear grups de població que quedin exclosos del sistema. En inversió s'ha de fer exactament el contrari, és a dir, no s'ha de buscar l'anivellament de les regions fent inversions de rendibilitat baixa amb la raó que tendeixen a igualar les rendes de la població sinó que s'ha de situar aquesta allà on més retorn crea a curt termini. Invertir en infraestructures com l'AVE a Galícia i no en el corredor mediterrani que generarà riquesa a curt termini és un error, no per a Catalunya, que també ho és, sinó sobretot per a Espanya.

El mateix es pot dir de les peticions a favor de la reducció de les autonomies amb la raó que l'administració pública és ineficient, la qual cosa no és coherent amb les dades comparades d'altres estats, encara que això no sembla ser gaire important per qui ho proposa, és a dir, és un argument polític i no econòmic però és forçós reconèixer que hi ha estalvi a fer a les administracions públiques. Sorprèn que es retallin els serveis als ciutadans però no el nombre i la dotació d'administracions, algunes de les quals tenen dubtoses raons d'existir. És altre cop la política en el pitjor sentit del terme.