No els ho hem de posar fàcil

Tinc un amic que està fotut. Se'n sortirà, però està fotut. L'han hagut d'operar dues vegades (totes dues d'urgència) i ara espera, amb una paciència infinita, poder tornar a casa i recuperar la seva quotidianitat per sentir-se, novament, una persona autònoma, sense dependències ni limitacions.

Fa més de tres setmanes que està en un hospital públic rebent totes les atencions necessàries per a la seva recuperació. Se'n sortirà segur i tots podrem celebrar la tornada a l'anhelada normalitat.

Com ell hi ha un munt de persones que, cada dia de cada dia, necessiten fer ús del que, fins que aquest govern profundament conservador ha decidit el contrari, era un dret de qualsevol ciutadà que visqués en aquest país.

Hi ha un munt de persones que, com el meu amic, hem nascut, treballem i cotitzem en aquesta col·lectiva, fins fa poc, Seguretat Social. Com ell som molts els que pensàvem que, quan fa aproximadament trenta anys, la sanitat pública va deixar de ser un servei per convertir-se en un dret ciutadà, deixàvem de ser només assegurats i passàvem a convertir-nos en ciutadans d'una societat desenvolupada. Pensàvem que no hi hauria marxa enrere i que podríem estar tranquils perquè els nostres fills es farien adults i els nostres grans es farien vells en un entorn que vetllaria per ells, on el dret a gaudir d'una cobertura sanitària global seria inqüestionable i per a tothom.

Però sembla que no. Sembla que el govern del senyor Rajoy no té cap pudor i troba, en uns moments crítics com els actuals, tots els arguments que ho justifiquin, per destruir aquelles fites que ja havien costat un munt d'assolir i que repercuteixen, favorablement, en els ciutadans més desfavorits i amb menys possibilitat d'obtenir recursos.

A partir de l'1 de setembre el meu amic, que és d'aquí i cotitza, seguirà podent anar a un hospital públic a curar-se; però ja té clar que no amb la mateixa cobertura. Ell és d'aquí, té feina, pot pagar el que l'Estat li exigeix i ho podrà fer. Però aquella noia amb qui coincideix a la fruiteria, que és immigrant i que, a hores d'ara no ha pogut regularitzar la seva situació, no serà tractada igualment. No tindrà la mateixa cobertura ni els mateixos serveis.

Amb un involucionisme tan bèstia al davant, el meu amic, tot i la que li està caient, sap que és un afortunat. Perdonin que no m'ho acabi de creure. No és, només, una qüestió de crisi, és una qüestió de model de civilització.