Record doble de Riells

A Riells del Montseny –si ho voleu més fidel al nom del municipi, Riells i Viabrea– tinc el record d'haver-hi anat per primera vegada fa una pila d'anys, a l'acabament d'una festa de la revista Recull de Blanes, quan algú em va demanar de tornar a casa seva el poeta Mn. Pere Ribot. Allò era descobrir un altre món amagat més enllà del corredor de la Selva. Diuen que Mn. Pere Ribot, quan hi va ser destinat, a mesura que anava pujant cap a l'església parroquial de Sant Martí, comparant-ho amb les sensacions musicals, anava exclamant: “Això és Bach.” Més amunt, ja deia: “Això és Mozart.” I, finalment, en arribar a la seva nova llar, va xiuxiuejar: “Això és Beethoven.” Allà va viure-hi des de 1941 fins a 1997. Es va convertir en un resistent de referència, fidel al país com pocs. Vaig tenir-hi molts més contactes, entre altres coses perquè l'alcalde Josep Ferrer i Ferrés i el seu segon, en Josep Montsant, de l'hostal Bell-lloc, dos bons deixebles de Mn. Pere, em convidaven a tots els actes culturals que feien i jo hi corresponia tant com podia. He reviscut aquest i molts altres records amb la lectura del llibre Podran arranar, però no desarrelar, subtitulat Vida de mossèn Pere Ribot i Sunyer, que ha sortit fa poc, obra d'Andreu Pujol Mas. Curiosament, he hagut de tornar a Riells fa poc, a un indret que desconeixia i que també he trobat molt bell, l'església de Sant Llop. Hi han tingut lloc les exèquies de l'exalcalde Josep Ferrer. Ferrer era una persona sempre atenta, cordial, seriosa, una bona persona, com va subratllar molt emocionat, en un parlament final davant la nombrosa gent que s'aplegava al voltant de l'ermita, l'incansable Josep Montsant. Quan, dies després, he vist a la premsa unes crítiques a la gestió administrativa d'aquella època, desencertades, sobretot, pel moment, no he pogut més que reflexionar sobre la problemàtica dels petits municipis, de la manca de funcionaris, de recursos, de possibilitats. Molts alcaldes de llocs així potser van poder cometre errors per trepitjar terrenys que no eren pròpiament els seus, però posaria les mans al foc que ho van fer sempre amb honradesa i bona fe. L'alcalde Ferrer, per a mi, era d'aquests. I trenco una llança al seu favor.