El debat sobre l'estat propi

Al setzè congrés que celebrà a Reus el març passat Convergència Democràtica de Catalunya, en el marc de la ponència La transició nacional, va aprovar “promoure el debat en el si de la societat per tal de construir l'estat propi que ens garanteixi la pervivència com a nació”. De seguida, editorials, comentaristes i tertulians dels mitjans del centralisme espanyol van reaccionar amb virulència acusant Convergència, entre d'altres agudeses, d'encapçalar i forçar l'independentisme català, que es treia la màscara i s'apuntava a un perillós aventurisme.

Les ponències i les resolucions dels congressos dels partits polítics haurien de servir com a textos de referència per al debat polític. Lamentablement, no és així. És probable que la gran majoria d'aquells llançats i aguerrits detractors no hagin llegit la ponència, ni tan sols s'hagin deturat a reflexionar sobre la sintètica proposta. Si l'haguessin llegida, hi haurien trobat els equilibris, les contradiccions, els plagis ideològics, les formulacions temperades, el cofoisme propagandístic d'un partit, federat amb un altre partit, encara més ambigu, que, a més, té (tenen) una responsabilitat de govern que exerceix(en) d'esquena a molts dels principis enunciats. La ponència conté prou cauteles per no alarmar els adversaris honestos de la independència i per inquietar els partidaris frisosos: una transició nacional que un dia ens conduirà cap a l'estat propi, si una majoria social real i numèricament significativa hi dóna suport; una seqüència pausada per un dolç ajornament. S'ha de considerar potser una deslleialtat constitucional i àdhuc estatutària la proposta? Formalment sí, però compensada per la deslleialtat de fons envers Catalunya tan sovint practicada pel govern central, el PP, el Tribunal Constitucional...

Què hi ha d'extravagant a proposar –només proposar– promoure un debat –només un debat– sobre la construcció d'un estat propi? La qüestió no és ni revolucionària, ni nova. L'estat propi és una invocació recurrent del catalanisme polític i un anhel de capes considerables del catalanisme popular. Aquest debat no és desestabilitzador; ans al contrari, ben menat, pot ser clarificador. Però, també lamentablement, el farem només entre nosaltres. No puc imaginar-me –i m'agradaria equivocar-me– que hi participin constructivament des de l'Espanya profunda –“castiza”, diria Unamuno–, a la qual la sola idea de tal debat provoca una inconsolable irritació.

D'altra banda, el debat ja s'està fent en cercles cada cop més amples. A tall de mostra, vegeu el recull de seixanta opinions d'intel·lectuals catalans que parlen sense embuts de la independència de Catalunya en el llibre ¿Per què volem un Estat propi? (Pagès Editors, 2012). El recull, un autèntic calidoscopi de visions sobre la independència, resulta imprescindible per al debat, aporta molta reflexió de gran qualitat; feina feta, doncs.

Què inclouria personalment en el debat? Dues qüestions primàries no prou elucidades, que de fet són una sola. Que som una nació ja ho hem proclamat als quatre vents, però quina nació volem ser no ho tenim prou clar. Ja no som la nació d'abans del 1714, ni la que revifà després. En el context de Catalunya, Espanya, Europa, el món, som avui a prop del Volksgeist (l'esperit del poble) de Herder, una comunitat orgànica de sang i de sòl, de costums i d'història, o d'un passat resumit en el present per un fet tangible: el consens de viure en comú i solidàriament? L'existència d'una nació és un plebiscit quotidià, va sentenciar Renan. No és una disquisició banal, segons quina nació es vol ser, s'és nació majoritària i es construeix un estat o un altre.