Els populars catalans
En el XIIIè Congrés del Partit Popular de Catalunya, que se celebra entre ahir i avui, el grup conservador acorda prendre un bany de catalanitat, sempre dins d'un ordre. Així, a partir d'ara respondran al nom de Partit Popular Català i han afegit la senyera al logo. D'altra banda, la línia més catalanista (?) d'Enric Millo guanya pes en el conjunt i opta per un autonomisme diferencial, tot apostant per treure's de sobre l'estigma de l'anticatalanisme que s'hi ha associat durant anys i panys. A la pràctica, els populars aposten per accentuar l'aire nou que intentà introduir Josep Piqué, l'any 2000, quan adoptà la definició “de Catalunya” al nom propi del Partit Popular, al mateix temps que apartava la figura de Vidal-Quadras de la direcció “regional”.
Els populars, sota el guiatge de Sánchez-Camacho, han aconseguit consolidar la seva força a Catalunya, amb uns molt bons resultats a les darreres eleccions i unes excel·lents perspectives de futur. Avui, els catalans que voten popular ja ho confessen obertament, cosa impensable fa uns anys, i se senten orgullosos del seu vot. Això de banda, la desorientació dels socialistes i el seu retrocés en els cinturons urbans deixa el terreny adobat a un partit preparat per sumar, oferint el missatge de “defensar Catalunya com a manera d'enfortir Espanya”.
Ho ha dit Enric Millo, amb clara dicció: “Per nosaltres, ser catalans és la nostra manera de ser espanyols.” I l'accent diferencial el volen expressar contra “un nacionalisme independentista que condueix al desastre”. Ara els populars catalans volen i poden presentar-se com a alternativa de govern i com a crossa que aguantarà, sempre que li convingui, l'executiu convergent. I, en un moment de màxima exaltació, fins i tot defensen un tracte preferencial per a Catalunya en el conjunt de l'Espanya autonòmica.
De ben segur, el Partit Popular Català es vol rentar la cara, però la realitat és que no sabem quina lectura se'n fa, de tot això, des de la madrilenya seu de Gènova. Potser l'estratègia popular catalana serà bombardejada pels mateixos conservadors de l'altra banda de l'Ebre. En temps de turbulències s'arriba a dubtar d'on són els amics i els enemics, i parlar de “tractaments diferencials” posa nerviosa molta gent.