Som en un estat de dret?

La situació del nostre país fa riure i fa plorar. Alguns m'acusaran de demagog, però ho puc assumir perquè hi ha coses que clamen al cel. L'última és l'empresonament de la sindicalista Laura Gómez, per haver cremat quatre papers que simulaven diners davant de la Borsa de Barcelona durant la vaga general. Mentre que polítics, Millets diversos i membres de la casa reial mostren amb tota impunitat els seus tripijocs per tal d'evitar la justícia, fiquen els sindicalistes a la garjola i ens sotmeten a un estat de setge, com el que ha viscut Barcelona aquesta setmana. No és estrany que la població mantingui les actituds que manté. El que ens passa és una vergonya amb totes les lletres.

La desafecció arribarà a una distància tan gran que serà impossible que les coses tornin a una certa normalitat si no les canviem radicalment. I quan dic canviar parlo d'estaments fonamentals, com la política i la judicatura. Sort que tot no està al mateix nivell. Un antic dirigent veïnal del Carmel em diu que si els polítics fossin dentistes, tot el país tindria càries. El desprestigi no és exclusiu de casos tan lamentables com l'esmentat de Laura Gómez sinó que s'amplia com el gran angular d'una màquina de fotografiar.

Potser el que caldria és fer una avaluació de l'estat de dret, és a dir, veure quina és l'aplicació de la llei i si aquesta s'aplica de manera igualitària sobre tots els ciutadans. Estic d'acord amb els que exigeixen ordre públic, però no amb una aplicació poc equitativa, d'estructura piramidal i depenent dels graus d'histerisme dels governants de torn.