De Repsol a les autopistes

La notícia de l'expropiació d'YPF, la part argentina de Repsol, es va produir d'una manera tan imprevista que, en un anterior article, només va donar temps a fer un comentari superficial. Hi vaig citar, però, les interessants manifestacions de Roberto Centeno a El Confidencial i em sembla que mereixen una valoració més extensa. Diu, en efecte, que cap empresa multinacional important i seriosa reaccionaria com un infant ploramiques que diu al govern corresponent: “Mama, pupa.” Ni tampoc demana als ministres que fan de poli dolent i poli bo, respectivament, que declarin la guerra comercial total al país en conflicte. No hi fa res que les hostilitats afectin les compres de soja i, per tant, la indústria del pinso compost i, de retruc, el preu del pollastre, que actualment és una peça important de la dieta alimentària de les classes modestes. La carn i el biodièsel també són un bumerang, perquè ara els haurem de comprar a un altre país europeu pagant-los més cars, és clar. De passada, als directius de la CEOE, emparentats i retribuïts pel grup financer majoritari a la petroliera parcialment nacionalitzada, reclamen “tocando a muerto la campana y el cañón, venganza y guerra” tot i saber que les represàlies afectaran les moltes empreses mitjanes i sovint catalanes que en règim de mercat lliure exporten a l'Argentina.

La història va començar al maig del 2011 quan Repsol va anunciar a so de bombo i platerets la troballa d'un jaciment gegantí de gas i petroli. El rebombori, que ocultava les dificultats tecnològiques de l'extracció, tenia com a principal objectiu el de reforçar l'equip directiu qüestionat i assetjat per Sacyr i Pemex (de Mèxic). Cap d'ells no s'havia imaginat que, poc després, la presidenta argentina seria rebuda per Obama i que, a la Casa Blanca mateix, li va presentar Rex Tillerson, el president d'Exxon, que la va felicitar per nedar en un mar de petroli que, ai las, tenia un cost d'explotació molt alt. Evidentment, la presidenta, que no havia estat informada d'aquest petit detall i va a Buenos Aires, traient foc pels queixals. Repsol no va saber o no va poder reaccionar, preocupada com estava la cúpula per conservar el control de la societat. Els consellers de la petroliera sense cap experiència o coneixement del sector energètic cobren mínims de 300.000 euros per no fer res i tampoc no van ser capaços de fer cap aportació. A Duran i Lleida se li va escapar que l'accident de cacera del rei a Botswana representava una dificultat per demanar les gestions que havia de dur a terme el monarca a fi de firmar la pipa de la pau. Les declaracions de Brufau van ser insultants i delirants atès que per dir, per exemple, a Chaves “¿por qué no te callas?” s'ha de ser cap d'estat. En tot cas, la pèrdua d'YPF ha vist degradat a les agències el ràting de la companyia fins a nivells propers als bons escombraries que la columna Lex del FT desconsellen comprar.

Però ja se sap que en un gos flac tot són puces i a Repsol li han fet expropiacions a Bolívia i la tensió és perceptible a l'Equador i el Perú. De rebot, es van clavar una clatellada a Algèria en un projecte d'autèntic disbarat liderat per Gas Natural que no van poder complir. La conseqüència ja la recordaran: el Tribunal Internacional d'Arbitratge els va imposar una multa de 1.400 milions d'euros com a indemnització a la Sonatrach algeriana. De totes maneres, per a les empreses d'aquest grup, els governs espanyols sempre estan disposats a fer pagar al contribuent o a l'usuari els errors d'uns directius que no paren d'equivocar-se amb la tranquil·litat i l'altiva indiferència dels qui saben que juguen a l'acròbata gràcies a la xarxa protectora de l'Estat i de totes les administracions. És curiosa la trajectòria d'aquests financers que cedeixen un 25% del capital de Repsol a la família Eskenazy sense que l'afavorit pagui i que, finalment, per un vendor loan Repsol, pagui la recompra del paquet d'accions de l'amic del president Kirchner que mai no havia estat titular de les accions i els únics petits pagaments els havien fet amb crèdits finalistes garantits per la petroliera. No és, doncs, gens estrany que Repsol tingui avui un valor inferior al de quan se'n va fer càrrec Brufau. En canvi, la remuneració del titular s'ha multiplicat per 100 en aquest curt període.

Finalment, Repsol manté una posició de monopoli que seria il·legal a qualsevol país civilitzat. Operen en un mercat domèstic amb els preus de carburants més alts de tot Europa. Igual que fan els consanguinis de Gas Natural que cobren el gas més car de tota la UE. I de passada priven l'entrada de la competència exterior mitjançant la CLH, l'empresa de logística que escanya els milers de gasoliners independents amb contractes lleonins que els impedeixen d'accedir a productes més barats i que funcionen sota la batuta d'aquell socialista marxista i partidari de la nacionalització de la banca que es diu Miguel Boyer, un home que a la primera insinuació va afanyar-se a entrar a formar part de la beautiful people.

Ja s'imaginen perfectament que ni la Comissió Nacional d'Energia, ni Defensa de la Competència ni el govern pròpiament dit han exercit mai la seva obligació de defensar els consumidors contra els monopolis. Així, doncs, mentre Espanya s'enfonsa i la classe mitjana és anihilada, els poders públics se salten per acció i per omissió la legislació vigent i col·loquen fins i tot els cònjuges en aquestes empreses. El marit d'Elena Valenciano (PSOE) al consell d'YPF, i el marit de la presidenta de Castella-la Manxa (De Cospedal) es va postular pel consell de Redesa i el van fer desistir i així li van estalviar la nacionalització de l'empresa a Bolívia. Gràcies, senyor Centeno, per la lliçó magistral. I de la insubmissió dels clients captius delspeatges-pillatges d'Abertis o de la relació Murdoch-Aznar, ja en parlarem un altre dia.