Opinió

La contraportada

Economia domèstica

Des de les seves aigües tèrboles, els banquers mantenen que cal seguir deixant-los els nostres diners a l'1% perquè ens els cedeixin després al 5%

Quan els rao­na­ments metafísics per­den pres­tigi, quan, a còpia de glops amargs, s'esquerda la sub­missió reve­ren­cial que espe­ren del popu­latxo i creix la mal­fiança en els llen­guat­ges críptics dels eco­no­mis­tes i les seves savi­e­ses selec­tes i hermètiques, ales­ho­res pro­cu­ren situar la seva ciència arran de terra i com­pa­ren la macro­e­co­no­mia i les seves com­ple­xi­tats amb l'eco­no­mia domèstica. Per expli­car per quina raó es veuen obli­gats a donar tan­tes males notícies que, per cert, a ells no els acos­tu­men a afec­tar, no s'han d'estal­viar esforços i, si cal, pas­sen de la sofis­ti­cada lògica dels loga­rit­mes a les rudi­mentàries sumes i res­tes fami­li­ars. Tot­hom ho pot enten­dre, diuen: els governs no han de gas­tar més del que ingres­sen, com a totes les cases. És curiós que s'esmenti la comp­ta­bi­li­tat domèstica com a exem­ple ja que, pre­ci­sa­ment, si l'eco­no­mia d'aquest país ara treu el fetge per la boca, és per l'enorme endeu­ta­ment pri­vat que, ves per on, els que avui ens ser­mo­ne­gen fent-se l'estret, l'aus­ter i el virtuós, situ­a­ven en el camí de la feli­ci­tat.

Nosal­tres no som ningú per deba­tre les tau­les de la llei econòmiques i altres reve­la­ci­ons divi­nes amb teòlegs i doc­tors, però si, per per­su­a­dir-nos, han de recórrer als modis­mes, al refra­nyer popu­lar i als argu­ments pla­ners, això ja són figues d'un altre paner. Si hem de fer com a casa, sàpiguen els del govern d'aquí i d'allà i tota aquesta escola d'eco­no­mis­tes cor­te­sans que els acom­pa­nyen, que a les cases habi­ta­des per gent sen­sata es situa l'edu­cació i la sani­tat com a pri­o­ri­tats abso­lu­tes. I si per alguna cosa val la pena incre­men­tar els ingres­sos o endeu­tar-se, és jus­ta­ment per aquesta. Al cap­da­vall, difícil­ment tro­ba­rem una pro­jecció més clara del futur i els seus horit­zons que en la salut i la for­mació. I en la igual­tat d'opor­tu­ni­tats de la prole, i en la justícia en el tracte, i en la cohesió dels que viuen sota el mateix sos­tre.

Un filòsof angu­ni­o­sa­ment lúcid afir­mava que hi ha espe­rits que enter­bo­lei­xen les seves aigües per simu­lar que són pro­fun­des. Qui sap si aquest és el recurs que s'ha emprat per sepa­rar la política de l'eco­no­mia, per ocul­tar-nos que el pro­blema no és que es gasti molt sinó que es gasta mala­ment i s'ingressa poc, per humi­liar la democràcia i dei­xar-la en mans de savis que no es deuen a la volun­tat popu­lar. Com els que s'han reu­nit en aquesta cimera de ban­quers, que, des de les seves aigües tèrbo­les, man­te­nen que cal seguir dei­xant els nos­tres diners als bancs pri­vats a l'1% perquè ells, després, ens els cedei­xin gene­ro­sa­ment al 5%. Això, en eco­no­mia fami­liar o macro­e­co­no­mia deu tenir noms dife­rents però pro­voca la mateixa indig­nació. I en aques­tes cir­cumstàncies, en plena pri­ma­vera, ara que tot esclata de vida, que els camps es mos­tren rabi­o­sos de verd i l'aire pol·linit­zat excita els espe­rits i anima les revol­tes, no és estrany que hagin suspès per uns dies l'espai Schen­gen i por­tat vuit mil poli­cies per pro­te­gir-los.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.