Europa vetlla per la gent gran

Sembla que, segons Ciceró, el romà, “un vell no pot fer el que fa un jove, però el que fa és millor”. Ens envolten incerteses, de tota mena: econòmiques, sanitàries, de participació política, d'ideals vàlids. Necessitem actituds afirmatives, cares que inspirin esperança. I les tenim. Avui, 9 de maig, com cada any en aquesta data, se celebra el Dia d'Europa. És una festa, un dels símbols oficials de la Unió Europea, que possiblement hauríem de sentir i viure millor. A mi em dóna esperança la joventut, des de la infància fins a la universitat o l'inici professional. En concret, ensenyo a adolescents: no són pas nens i ja se n'adonen, que sempre plou sobre mullat. Ara bé, tampoc n'estan pas, d'indignats, encara. És una edat genial per construir un discurs ètic responsable. Enmig d'una societat que oscil·la entre la violència i la indiferència, sense donar sentit a quasi res, proposo algunes llumetes d'esperança.

A Catalunya som força europeistes: no només vivim a Europa sinó que som conscients que “som Europa”. I ho som tots, també molts nouvinguts que són aquí per estudiar-hi, jugar, treballar, créixer, conviure-hi i possiblement casar-s'hi i romandre-hi per sempre. És la raó per la qual, des de fa anys, sent català, vull sentir-me i afavorir que tots els catalans ens sentim molt europeus: 500 milions de ciutadans lliures, en democràcia, “units en la diversitat” (com diu el motto oficial de la UE), en pau. Cada any, preparar el Dia d'Europa al nostre institut permet experimentar aquesta força de la convergència d'ideals, que va néixer amb Schuman, Monnet, De Gasperi, Adenauer, i abans. Estudiem la UE a socials, projecte de recerca, música, visual, llengües, eticocívica... i fem una gran festa, sempre al voltant del tema social de l'Any Europeu. El 2009 fou la creativitat; el 2010, la lluita contra la pobresa; l'any passat, el voluntariat, i ara la solidaritat entre joves grans i l'envelliment actiu (europa.eu/ey2012/).

Deia Ingmar Bergman, que ens va deixar als 89 anys, ara en farà ja 15, que “envellir és com escalar una muntanya: mentre es puja les forces minven però la mirada es fa més lliure i serena”. I tots ens en fem, de grans. La qüestió no rau en les malalties, ni en les despeses econòmiques per les prestacions, ni tan sols en l'egoisme o l'altruisme. Això és cert, però genèric. Reflexionar sobre fer-se gran és personal, i ho podem experimentar vostè i jo, serenament, trobant el sentit de cada acció de cada dia, tenint cura dels qui són més dèbils per l'edat, mirant aquells ulls que emmagatzemen tantes experiències que no sé a qui explicaran... tot això és una meravella.

De pintes n'hi ha arreu. De gent que viu de fer rètols i de repetir eslògans mentre passeja banderes blaves de la UE o logotips de l'Imserso (que és qui coordina l'Any Europeu 2012 a l'Estat), sempre en tindrem. Però mirem endavant: què faig per minimitzar l'escletxa generacional?, arracono els iaios a mirar la televisió o perquè no em destorbin?, tenen una seguretat material mínima i els dono autonomia? No es tracta d'arrapar-se a no morir: Europa no està ni per eutanàsies ni per idealismes kumbaià. Europa ens obre a passar a l'acció: la gent gran pot fer feines útils parcials o no remunerades, estar actius, donar suport a molts desorientats. A més, a ells els devem el present, i ens guien: qui sap si és cert que “una bella ancianitat és, ordinàriament la recompensa d'una bella vida” (Pitàgores). Els presocràtics ja ho sabien.

Una de les alegries grans del 2012 ha estat que, a la meva Girona, l'Ajuntament celebri institucionalment el Dia d'Europa (www2.girona.cat/ca/diadeuropa): és una oportunitat, és una esperança. Felicitats, gent d'Europa! Per molts anys, gent de Catalunya!