La salut del català

Aquesta setmana s'ha presentat un enèsim estudi sobre la salut del català, aquesta vegada més centrat en els mitjans de comunicació. I per enèsima vegada les dades es poden interpretar de moltes maneres en funció dels interessos. L'entitat promotora de l'estudi, l'Institut d'Estudis Catalans, ha optat per veure l'ampolla mig plena i no mig buida. I això està molt bé. La conclusió és que sembla que la nostra llengua avança... tot i que amb moderació. De fet, amb tanta moderació que cal posar-hi molta imaginació per poder copsar aquest avanç. Perquè la veritat és que costa fer salts d'alegria només perquè ens diguin que un de cada quatre nascuts a Catalunya però de pares de fora –sí, sí, només un de cada quatre–, té el català com a llengua principal. O perquè ens diguin que un 10% dels castellanoparlants adopten el català com a llengua principal. I l'altre 90%? Què falla perquè la majoria de població no utilitzi habitualment la llengua pròpia del nostre país? Perquè això passa i passa aquí, a casa nostra. O sigui, a les comarques gironines on moltes persones es pensen que no cal preocupar-se per la salut del català ja que no pateix cap malaltia. Segur que no està malalt el català a les nostres comarques si, segons l'Institut d'Estadística, “només” poc més de la meitat de la població gironina té el nostre idioma com a llengua habitual? I no està malalt si al voltant del 40% de la població gironina fa servir només el català per comunicar-se amb les seves amistats?; i només el 50%, a casa?; i només el 41% amb els companys d'estudis?; i només el 40 a la feina?... Davant aquestes xifres no sembla pas que el nostre idioma gaudeixi de gaire bona salut ni que puguem llançar coets. Però són dades sovint desconegudes o menystingudes o ignorades o, el que és pitjor, negades amb l'argument que al nostre entorn “tothom” parla català. Però la seva supervivència no es limita al nostre entorn. Hi ha entorns molt a prop de casa nostra on no se sent ni una paraula en català. “No em cal, perquè amb el castellà ja en faig prou.” Frase molt habitual que esgarrifa encara més quan la diuen sense cap mena de vergonya persones que fa 10, 15 o 20 anys que viuen al costat de casa nostra. Per capgirar aquesta situació primer cal prendre consciència i convèncer-nos que la majoria de la població catalana no té com a llengua habitual la pròpia del país, o sigui el català.