Carnet de conduir
Recordo perfectament la il·lusió que em feia. A diferencia d'ell, que en té divuit i no vol perdre l'oportunitat de passejar-se orgullós i satisfet amb la seva recent assolida autonomia, jo en tenia vint quan el vaig aprovar. I ho vaig fer amb la certesa (em sembla que ell també la té) que el moment en què aprovés aquella assignatura pendent marcaria, realment, la meva entrada a l'edat adulta i em donaria la mobilitat i independència que envejava a les amigues.
Em vaig haver d'examinar de la teòrica dues vegades. Quan em varen donar el “no apte” me'n vaig fer creus que tota una estudiant universitària de segon curs, amb notes raonablement satisfactòries, hagués suspès, mentre que altres companys d'examen, amb evidents senyals de manca d'estudis superiors i coneixements acadèmics, sortissin satisfets i amb la credencial de la seva aptitud a les mans. ¡Quina lliçó de modos per al meu ego i la meva petulància pròpies de la joventut que es creu millor, més forta i més sàvia!
Ell també ha hagut de passar dues vegades per l'examen teòric. No volia suspendre. Volia aprovar tant sí com no. Si tothom l'havia aprovat no devia ser gaire difícil. N'estava convençut. Es va confiar. No va ser així. Suspès.
Però ara està content. Se sent, quasi, gran. Només li manca la pràctica per considerar-se del tot adult. I a mi, que faig exercici de memòria, també em sembla que, quan el tingui i en pugui fer ús, haurà entrat (quasi del tot) en aquella edat comuna.
L'entenc. Entenc perfectament la simbologia que comporta tenir el carnet de conduir. Et sembla que aconseguir-lo et fa pujar l'esglaó definitiu i et col·loca, ja per sempre, a la lliga dels teus pares. No t'hi col·loca, però t'ho penses. La gestió pròpia dels teus desplaçaments se't fa atractiva i et dóna una sensació de responsabilitat inherent que mai no t'abandonarà.
No tindrà cotxe propi. No hi compta. Sap que cada vegada que vulgui fer ús de la seva nova aptitud oficialitzada, haurà de demanar el vehicle familiar confiant en la generositat paterna i materna. No li importa. Té sort. Sap que se li deixarà. Se li donaran aquells consells que, tot i que sonen obligats i de rigor, mai estan buits de significat i a cada desplaçament es fan imprescindibles d'acomplir. “No corris..., no et distreguis..., si beus no l'agafis...”
Ell és un privilegiat i ho sap. Felicitats. Tindrà carnet i tindrà un vehicle per conduir.
