Precarietat de ser català

L'arquitectura d'aquest article se sustenta en dos historiadors, un de britànic: Eric J.E. Hobsbawm, figura intel·lectual de primera magnitud, marxista fins al moll de l'os i una de les ments més preclares en l'evolució del pensament polític europeu, dins de la seva celebrada trilogia: The Age of Revolution, The Age of Capital i The Age of Empire; conegut, sobretot, per un concepte: el de tradicions inventades, o sigui, aquelles invencions tradicionals a les quals donen suport, majoritàriament, partits polítics de caràcter nacionalista, mentre dibuixen falses realitats històriques sobre una disminuïda identitat nacional. Per exemple, el darrer Sant Jordi, dia del llibre i la rosa, seria, per Hobsbawm, una tradició inventada.

L'altre historiador és el Pare Hilari Raguer, monjo benedictí, ara a Montserrat. Si bé caldria atendre l'àmplia diversitat de la seva obra, voldria rumiar sobre un article que publicà fa un temps i que, en l'aspecte personal, ha fet ressonar una vella i coneguda música sobre la precarietat de ser català, en aquest temps materialista i relatiu a la Pasqua.

El títol de l'article: Primer misteri de glòria, on amb la seva habitual precisió cataloga l'avatar d'aquest misteri que commemora la resurrecció de Jesucrist i que és paradigma de tot el Rosari Monumental de Montserrat. Els personatges són reals i mítics alhora. Ens assabentem que, en la distribució, aquest misteri va ser assignat a l'Orde dels Cavallers del Sant Sepulcre i als militars catalans, i que va quedar posteriorment a les mans de la junta de la Lliga la decisió d'assignar la feina. Varen escollir l'arquitecte Antoni Gaudí, que el 15 de maig de 1903 exposà la seva genial idea: un monument encarat a l'orient, signe de renaixement diari, el qual consistiria en una cova excavada a la paret de la roca, on hi hauria un conjunt escultòric amb el sepulcre, les santes dones i l'àngel que anunciava la resurrecció. La imatge del Crist ressuscitat quedaria enlairada, tot recolzant el concepte de l'Ascensió, i aquesta imatge seria de bronze daurat per tal que, en l'equinocci de primavera, coincidint amb la celebració de la Pasqua; la primera llum, en trencar l'alba, il·luminés l'escultura significant l'ascensió de Crist. El projecte no va prosperar. Tant per problemes estètics com econòmics va quedar al calaix, fins tretze anys després que l'enllestí l'arquitecte Jeroni Martorell. Va ser el darrer misteri del Rosari Monumental.

Em permeto citar l'article: “El que ara voldria remarcar és el simbolisme patriòtic que la Lliga, d'acord amb el seu ideal fundacional, li volgué conferir, més enllà del sentit estrictament religiós, però arrelat en ell. Encara es pot veure, damunt l'excavació de la cova i com presidint el conjunt, un escut de Catalunya, confeccionat amb la tècnica gaudiniana del trencadís i, més avall, la placa d'ofrena, de bronze, amb aquesta dedicatòria: “La Lliga Espiritual de Nostra Senyora de Montserrat, en nom de la pietat de Catalunya, fa ofrena d'aquest misteri, signe de tota resurrecció” (el subratllat de les darreres paraules del pare Hilari). Deu anys abans, el 1906, Prat de la Riba havia explicitat aquest simbolisme quan va escriure que aquell monument voldria ser “l'homenatge dels homes nous de la política catalana”, i hi afegia que “el misteri radiant de la resurrecció de Jesucrist és l'humil homenatge del nostre renaixement, de la nostra resurrecció nacional, a la resurrecció suprema de la Suprema Vida”. Aquesta aparent dicotomia entre resurrecció personal i nacional és el missatge que m'ha sotragat, i no perquè sigui una apologia del nacionalcatolicisme, sinó més aviat del nacionalcristianisme, que em porta a ser un fervent advocat d'inventar i recuperar tradicions, noves o antigues que ens portin a sortir de la precarietat espiritual que, avui dia, vol dir ser catalans. Conscient que la riquesa de Catalunya no rau en la capacitat de fer diners ni de guardar-los, sinó més aviat en la creativitat per somiar-se en tradicions antigues o noves, tot seguint un líder.