Encara així

A París sempre m'ha cridat l'atenció el tracte decorós que destinen als seus edificis. Una ciutat tan centre del món, que és tantes ciutats alhora i pàtria de tanta gent, és curiós com manté la voluntat de preservar una certa història, un cert contínuum, per moltes alenades cosmopolites que hi convisquin. Aquí una cosa no desfà l'altra. Pertot es veuen plaques d'aquí va viure, escriure o morir aquesta personalitat o aquesta altra. Hi deu haver una part d'orgull, però també d'estima i reconeixement del que s'és, que és un gran què.

A Barcelona sembla que de vegades li ha faltat reconèixer-se, tenir una certa consciència del que és i vol guardar. O val la pena guardar. M'hi han fet pensar tres casos ajuntats en el temps, però de circumstàncies molt diferents: la sortida de la foscor –i més concretament d'un magatzem– de la bandera de Santa Eulàlia (ensenya històrica barcelonina i nacional) i el futur poc clar d'edificis com la Rotonda o, més recentment, Vil·la Urània.

Cadascun d'aquests tres casos apleguen unes contingències ben distingides, però de totes maneres no deixa de resultar sorprenent la possible pèrdua de patrimoni, d'imaginari col·lectiu, d'un paisatge urbà que és també paisatge mental que tots han congregat. I quan m'imagino aquestes tres mateixes situacions en un marc com el de París aleshores sí que ve una certa esgarrifança. La bandera de Santa Eulàlia no seria coneguda arreu? La Rotonda no seria intocable pel sol fet de ser de Sagnier? I Vil·la Urània no seria un motiu d'orgull reverenciat per les fites de l'astrònom Josep Comas i Solà? Encara estem així quan és hora de tractar i fer brillar el patrimoni cultural? La realitat s'imposa com una martellada: encara així, sembla, a estones.@aballbona