Crisi moral

Hi ha dues pors que molt pro­ba­ble­ment són una mateixa por. D'una banda hi ha la por que ins­pi­ren alguns (alguns, no tots!) sec­tors anti­sis­tema, que con­fo­nen la fèrtil com­ple­xi­tat del pen­sa­ment amb l'efec­tisme sim­pli­fi­ca­dor de la con­signa, que teo­rit­zen sense límits pragmàtics de cap mena, i que mos­tren poc res­pecte per les regles democràtiques i per la dis­sensió d'opi­ni­ons. I de l'altra banda hi ha la por que ins­pi­ren tants i tants polítics pro­fes­si­o­nals i tants par­tits polítics ins­tituïts, incapaços d'assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats òbvies, incapaços d'apli­car pur­gues, man­cats d'ini­ci­a­tiva a l'hora de plan­te­jar un nou model de gestió pública i un nou estil de gover­nar basat en la mora­li­tat, el res­pecte i el sen­tit de justícia. Al llarg d'aquests anys de vaques gras­ses hem cone­gut minis­tres, con­se­llers i alts càrrecs de govern que et rebien amb els peus damunt les tau­les dels seus sump­tu­o­sos des­pat­xos. I et rebien com si tu, ciu­tadà ras, fos­sis un súbdit o un autòmat d'aque­lla ser­vi­tud voluntària que tan bé va diagnos­ti­car Étienne de La Boétie a la precoç edat de 18 anys, una edat llu­mi­nosa per pro­nun­ciar veri­tats essen­ci­als. Aquests polítics dels peus enlaire s'equi­vo­ca­ven: fal­ta­ven al res­pecte als ciu­ta­dans i fal­ta­ven al res­pecte a l'exer­cici de la política. Cre­guin-me: veure com un alt càrrec polític i refis­to­lat home de la cul­tura cata­lana conduïa procaçment les seves mans al paquet que for­men els penis i els tes­ti­cles al mateix temps que s'adreçava a un grup de per­so­nes edu­ca­des tot etzi­bant-los un sonor “encara em tocaríeu els collons, amb les vos­tres crítiques”... veure això –deia– és tan ins­truc­tiu com lle­gir cinc trac­tats de teo­ria política de cop. A l'altra part de l'esce­nari polític, més modest però no menys impor­tant, al llarg d'aquests anys tam­poc no han fal­tat els napo­le­ons de barri. Ens refe­rim a aquests alcal­des i regi­dors de per­fil abso­lu­tista, gent nor­mal i cor­rent com nosal­tres, sí, que han gover­nat muni­ci­pis petits i que bàsica­ment han con­ce­but el poder amb un sen­tit patri­mo­ni­a­lista. Cre­guin-me: és sum­ma­ment ins­truc­tiu veure que un alcalde elu­deix els dèficits democràtics i les zones obs­cu­res de la seva gestió tot etzi­bant-te un “si no t'agrada, et pre­sen­tes tu, a les elec­ci­ons” (com si el poder fos un xec en blanc per a l'abús!).

¿Algú pro­po­sarà una revo­lució moral en l'exer­cici de la política? Qui és el pri­mer de fer un gran pas?