Aquesta és la qüestió

Estava previst que la crisi es manifestaria en algun aspecte. Sols coneixent les
varietats de flors més cares, disposant d'una memòria molt desenvolupada i resseguint amb molta atenció l'exposició, algú podria ser capaç de veure-hi alguna diferència. La veritat és que no es notava res important que deslluís els treballs florals. Dit això, hom es disposa a fer unes avaluacions personals d'una selecció de treballs que considera representatius.

Escalinates. De les de la catedral, divendres vaig fer una anàlisi en aquesta columna que resumeixo en tres paraules: un treball magnífic! Les de Sant Feliu són un altre cop un desgavell, un afront per a la vista i la sensibilitat. A les de Sant Martí —s'ha de dir que són difícils en extrem—, difícilment se'ls troba el punt. Aquest any tampoc tocava.

Jardins. No són pas el fort de l'exposició. Serveixen per experimentar creativitat i acollir iniciatives modestes o infantils. Les obres conceptuals s'hi senten bé.

Patis. Són un món a part que enalteix l'esdeveniment i donen fe d'una Girona de cases pairals de llibres d'història. Alguns són autèntiques joies, motiu d'enveja i d'admiració. Revelen una vida familiar de parets endintre que ha desaparegut. Amb l'excepció d'una vintena d'entrades que són preludi del pati interior i no tenen res a veure amb els accessos —qualificats erròniament com a patis— on s'exhibeixen tota mena d'acudits, amb gràcia o sense. Els indocumentats que perden tres hores per anar des de la plaça de l'Oli fins a Sobreportes, caminant al ritme de la massa càrnia, contemplant esquenes i clatells i entrant als patis, què explicaran de l'exposició? “No m'ha agradat!”, diran. És ben bé que la ignorància no té límits!

Institucions. De l'aiguabarreig de les mateixes en surt un bufet amb plats prou ben cuinats. L'ajuntament i rodalies, per exemple, són una exposició autònoma. Des de treballs de gran nivell a l'interior —Escola d'Art Floral de Catalunya— fins als balcons florits, recordant els geranis penjant. La resta d'institucions, amb més o menys encert, però amb decidida intenció de ser-hi, cobreixen la rereguarda de l'exposició. Recórrer la segona línia de combat, sense empentes, és un plaer.

Esglésies. Sant Nicolau ben segur que és el millor marc i el més lluït. Maria Àngels Perpinyà, que ho sap, s'ha entretingut amb el petit detall, en què deixen la seva firma els Amics de les Flors. Sols una pregunta: què fa la mena de cosa allargada al centre del temple carregada de flors? Ran de terra, potser hauria emplenat menys. Com és possible un amuntegament semblant enmig d'un treball gairebé idíl·lic? No s'entén!

Sant Martí. Montserrat Galí, amb un equip important de gent preparada, ha soscavat el terreny i ha plantat altra volta una espectacular creació: un camp de blat ocupa i centra l'espai dels fidels. Els altars de l'entorn reprodueixen una desena d'espais naturals transcrits, amb fidelitat absoluta
i respecte per la naturalesa. El grup, dones principalment, ha entès que no n'hi ha prou de treballar amb les mans: el cap hi té un lloc.

El Carme. Sorprenent! Hom creia que Assumpció Plana, especialista en la confecció de rams, dels quals havia trobat el punt, més enllà de l'afició, era intocable. Talment hom gira un mitjó, ha girat el treball tradicional i l'ha convertit en una presentació actual impecable. Escoltant els comentaris de les visites eren unànimes: “Quin canvi!” La tela metàl·lica desenrotllant-se obrint a la vida tot un món floral, una troballa!

Sant Fèlix. En la monumentalitat de Sant Fèlix hom espera trobar quelcom important. No s'entén que l'Escola d'Art Floral de Catalunya i l'escola holandesa AOC-OOST, de professionalitat reconeguda, acceptin les exigències d'un rector tan poc florit: reixes tancades, il·luminació apagada, horaris restringits, etc., etc. Deixin-ho. Sobren llocs.

Sant Lluc. Després d'uns anys de desconcert en què l'església semblava un niu de garses, Anna M. Camps li ha pres la mida i cada any respira ordre un indret en què hi ha ben bé el doble del que hi cap. Enlloc informa que és un concurs. No hi estaria de més.

Diversos. Sarrahines. Vet ací un gremi en acció. Eduard Maynegra i el seu Gremi de Floristes han volgut acarar-se amb el reducte de Sarrahines. La cova és un repte difícil on sovint es cau en l'excés. Ells han trobat el punt! És bonic veure treballar braç a braç planteristes, floristes i afeccionats. Perquè és tan difícil tenir un món en pau!

Claustres de la catedral. Lluís Vilagran ha bastit un sorprenent i extraordinari treball —140 metres— amb flors exòtiques de gran bellesa, pinyes tropicals, grans fulles auxiliars, troncs i suro, una mena de tanca adossada al mur, ni progressista, ni clàssica, ni estil, ni escola: pura vilagrana. Els que l'han vist hi estaran d'acord: matrícula!

Plaça dels Jurats. La difícil simplicitat, a l'abast de pocs, ha deixat per a la història de l'exposició una mostra reeixida. Una catifa de gespa, arribada de la tintoreria, filosofa amb la vida. L'escombra amaga sota la catifa no pas les vergonyes dels humans: hi amaga flors vives. Protegeix el millor del jo –respecte, honradesa, integritat, sentiments...– que les actuals formes de vida destrueixen i obliden. Ignasi Casadesús ho ha clavat!

Bany Àrabs. Mercè Martí, inesgotable, ha vestit els Banys Àrabs com ho hauria fet amb el quartet dels mals endreços. Instal·lada en l'estadi en què tot és possible, els banyolins en presumeixen; ara bé, l'exposició se sent coautora dels seus èxits. Anem a partir!

No segueixo. És impossible parlar de tots els vinculats a l'exposició. Amb una tria no pas a l'atzar, espero haver fet un retrat prou representatiu i fidel de l'exposició de flors, sens dubte el tret més important de Girona Temps de Flors.

Per acabar, he de dir com a observador entrenat, que el nou Ajuntament s'hi fixa molt! És important! La cultura popular quan arriba a massiva és difícil de menar. No es mou com els xais: ho fa com les cabres!