Votar diferent

Una de les evidències que aquesta llarga crisi europea està manifestant és la impotència i la completa desorientació de l'estament polític tradicional per trobar-hi solucions. És fins a cert punt lògic: les estructures polítiques creades i consolidades en un altre context són els primers agents d'immobilisme contra una situació insostenible que exigeix transformacions profundes.

En la dimensió econòmica comença a ser notori que la recepta de la retallada sense estímuls a l'economia productiva i l'aposta per laminar els sistemes de benestar sense gosar penalitzar els poders privats causants de bona part dels dèficits està conduint a més recessió i a més tensió social. A Catalunya, en particular, la manca de gosadia per trencar amb l'autonomisme i dibuixar un full de ruta nítid i immediat cap a la independència per part de l'ordre partitocràtic està condemnant el país i la seva ciutadania a ser víctima de la rapinya dels poders centrals espanyols, cosa que aprofundeix cada dia que passa en l'empobriment, en la manca de cohesió i en la minorització de la nostra cultura.

Les meves reticències cap als partits majoritaris i cap als lideratges d'aquestes formacions hereves de la transició espanyola (tot començant per la figura del President de la Generalitat) es basen que no els veig capaços de pilotar el canvi radical que s'exigeix en les actuals circumstàncies i no els veig capaços perquè procedeixen tots ells de l'ordre i de les coordenades que ens estan enfonsant en la misèria nacional i en la misèria econòmica. Cada nova aparició del President de la Generalitat o d'algun dels seus consellers per anunciar una nova retallada, però també qualsevol intent de resposta per part d'un inexistent cap de l'oposició, revelen una exasperant manca de determinació, un estovament que sovint llinda la mediocritat, una absència de coratge que provoca angúnia i, en definitiva, just el contrari de la solidesa que hauria de generar confiança. Sembla que es tracti sempre de moure's el mínim per mantenir la quota del mercat electoral mentre tot s'ensorra, s'ensorra la vida de la gent, el seu benestar, els seus ingressos, la seva dignitat i també la dignitat col·lectiva atès que ben aviat, en el cas català, també s'ensorrarà l'autogovern.

En aquesta conjuntura que comença a adquirir una dimensió dramàtica no és estrany, com assenyalen certes experiències europees, que, en democràcia, la ciutadania comenci a votar massivament nous actors que no han participat del sistema anterior. Fins i tot comença a perfilar-se com un imperatiu electoral: no sabem cap a on ens portaran els nous camins però sí sabem que els vells estant desembocant en la inoperància, en l'escanyament de les classes mitjanes i populars i, en el pitjor dels casos, en el clientelisme, l'abús i la corrupció. Les actituds de la classe política nostrada reflecteixen just el contrari de la mentalitat creativa de la qual parla el sociòleg i economista Richard Florida per generar riquesa i coneixement: es tracta d'anar tirant de veta, de no arriscar mai, de fer el mateix de sempre i, sobretot, com s'ha vist aquests dies amb l'actitud agressiva del govern català contra les manifestacions de protesta del #novullpagar o dels indignats, de blindar-se amb la xarxa de poders econòmics consolidada durant el franquisme que no han adoptat mai una veritable acció emprenedora.

El canvi i el principi de superació de les dificultats (així com la veritable obertura del procés independentista si ens centrem en les urgències del país) només arribarà amb un canvi d'actors polítics, un capgirament que tal vegada s'haurà d'impregnar d'un aire de canvi de règim. Per entendre'ns: una mena de fòrum cívic amb noves cares, noves sigles i nous missatges com els que van desbancar alguns dels règims totalitaris de l'Europa de l'Est però aplicat a un àmbit democràtic.

Em resisteixo a creure que Catalunya, en un moment en el qual pràcticament cap líder del vell ordre no sobreviu més d'un cicle electoral, quan arreu es presenten noves alternatives que gaudeixen d'un suport creixent, i tenint aquí el problema afegit de la dominació nacional, no es produeixi una sacsejada que posi en suspens les hegemonies de les darreres dècades. El vot contestatari s'està escampant arreu, des de la convulsa Grècia i la seva coalició de l'esquerra radical, Syriza, fins a la luterana i laboriosa Renània del Nord Westfàlia amb els seus vint diputats pirates. Això per no parlar de les comunitats en procés d'emancipació nacional, els referents que hauríem de tenir més a prop, amb l'exponencial creixement de l'SNP a Escòcia des del 2007 (data propera a l'inici de la crisi econòmica, per cert), dels independentistes flamencs de la Nova Aliança (que va passar de 8 a 27 diputats a la Cambra de Representants federal belga a les eleccions de 2010) o a l'èxit esclatant d'Amaiur a Euskadi a les passades eleccions municipals (que té totes les perspectives de repetir-se a les properes eleccions al Parlament de Gasteiz). No crec que Catalunya estigui tan allunyada d'aquestes experiències i cal confiar que l'immobilisme i la perplexitat que representen els actuals gestors siguin sancionats.

No oblidem que en democràcia tota majoria (i ho recordo per a aquells que subratllen, amb més resignació que entusiasme, que només es pot avançar nacionalment a partir de l'actual majoria de govern) pot deixar de ser-ho de pressa.