Votar diferent

Una de les evidències que aquesta llarga crisi euro­pea està mani­fes­tant és la impotència i la com­pleta deso­ri­en­tació de l'esta­ment polític tra­di­ci­o­nal per tro­bar-hi solu­ci­ons. És fins a cert punt lògic: les estruc­tu­res polítiques cre­a­des i con­so­li­da­des en un altre con­text són els pri­mers agents d'immo­bi­lisme con­tra una situ­ació insos­te­ni­ble que exi­geix trans­for­ma­ci­ons pro­fun­des.

En la dimensió econòmica comença a ser notori que la recepta de la reta­llada sense estímuls a l'eco­no­mia pro­duc­tiva i l'aposta per lami­nar els sis­te­mes de benes­tar sense gosar pena­lit­zar els poders pri­vats cau­sants de bona part dels dèficits està con­duint a més recessió i a més tensió social. A Cata­lu­nya, en par­ti­cu­lar, la manca de gosa­dia per tren­car amb l'auto­no­misme i dibui­xar un full de ruta nítid i imme­diat cap a la inde­pendència per part de l'ordre par­ti­tocràtic està con­dem­nant el país i la seva ciu­ta­da­nia a ser víctima de la rapi­nya dels poders cen­trals espa­nyols, cosa que apro­fun­deix cada dia que passa en l'empo­bri­ment, en la manca de cohesió i en la mino­rit­zació de la nos­tra cul­tura.

Les meves reticències cap als par­tits majo­ri­ta­ris i cap als lide­rat­ges d'aques­tes for­ma­ci­ons here­ves de la tran­sició espa­nyola (tot començant per la figura del Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat) es basen que no els veig capaços de pilo­tar el canvi radi­cal que s'exi­geix en les actu­als cir­cumstàncies i no els veig capaços perquè pro­ce­dei­xen tots ells de l'ordre i de les coor­de­na­des que ens estan enfon­sant en la misèria naci­o­nal i en la misèria econòmica. Cada nova apa­rició del Pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat o d'algun dels seus con­se­llers per anun­ciar una nova reta­llada, però també qual­se­vol intent de res­posta per part d'un ine­xis­tent cap de l'opo­sició, reve­len una exas­pe­rant manca de deter­mi­nació, un esto­va­ment que sovint llinda la medi­o­cri­tat, una absència de coratge que pro­voca angúnia i, en defi­ni­tiva, just el con­trari de la soli­desa que hau­ria de gene­rar con­fiança. Sem­bla que es tracti sem­pre de moure's el mínim per man­te­nir la quota del mer­cat elec­to­ral men­tre tot s'ensorra, s'ensorra la vida de la gent, el seu benes­tar, els seus ingres­sos, la seva dig­ni­tat i també la dig­ni­tat col·lec­tiva atès que ben aviat, en el cas català, també s'ensor­rarà l'auto­go­vern.

En aquesta con­jun­tura que comença a adqui­rir una dimensió dramàtica no és estrany, com asse­nya­len cer­tes experiències euro­pees, que, en democràcia, la ciu­ta­da­nia comenci a votar mas­si­va­ment nous actors que no han par­ti­ci­pat del sis­tema ante­rior. Fins i tot comença a per­fi­lar-se com un impe­ra­tiu elec­to­ral: no sabem cap a on ens por­ta­ran els nous camins però sí sabem que els vells estant desem­bo­cant en la ino­perància, en l'esca­nya­ment de les clas­ses mit­ja­nes i popu­lars i, en el pit­jor dels casos, en el cli­en­te­lisme, l'abús i la cor­rupció. Les acti­tuds de la classe política nos­trada reflec­tei­xen just el con­trari de la men­ta­li­tat cre­a­tiva de la qual parla el sociòleg i eco­no­mista Ric­hard Flo­rida per gene­rar riquesa i conei­xe­ment: es tracta d'anar tirant de veta, de no arris­car mai, de fer el mateix de sem­pre i, sobre­tot, com s'ha vist aquests dies amb l'acti­tud agres­siva del govern català con­tra les mani­fes­ta­ci­ons de pro­testa del #novull­pa­gar o dels indig­nats, de blin­dar-se amb la xarxa de poders econòmics con­so­li­dada durant el fran­quisme que no han adop­tat mai una veri­ta­ble acció empre­ne­dora.

El canvi i el prin­cipi de superació de les difi­cul­tats (així com la veri­ta­ble ober­tura del procés inde­pen­den­tista si ens cen­trem en les urgències del país) només arri­barà amb un canvi d'actors polítics, un cap­gi­ra­ment que tal vegada s'haurà d'impreg­nar d'un aire de canvi de règim. Per enten­dre'ns: una mena de fòrum cívic amb noves cares, noves sigles i nous mis­sat­ges com els que van des­ban­car alguns dels règims tota­li­ta­ris de l'Europa de l'Est però apli­cat a un àmbit democràtic.

Em resis­teixo a creure que Cata­lu­nya, en un moment en el qual pràcti­ca­ment cap líder del vell ordre no sobre­viu més d'un cicle elec­to­ral, quan arreu es pre­sen­ten noves alter­na­ti­ves que gau­dei­xen d'un suport crei­xent, i tenint aquí el pro­blema afe­git de la domi­nació naci­o­nal, no es pro­du­eixi una sac­se­jada que posi en sus­pens les hege­mo­nies de les dar­re­res dècades. El vot con­tes­ta­tari s'està escam­pant arreu, des de la con­vulsa Grècia i la seva coa­lició de l'esquerra radi­cal, Syriza, fins a la lute­rana i labo­ri­osa Renània del Nord Westfàlia amb els seus vint dipu­tats pira­tes. Això per no par­lar de les comu­ni­tats en procés d'eman­ci­pació naci­o­nal, els refe­rents que hauríem de tenir més a prop, amb l'expo­nen­cial crei­xe­ment de l'SNP a Escòcia des del 2007 (data pro­pera a l'inici de la crisi econòmica, per cert), dels inde­pen­den­tis­tes fla­mencs de la Nova Aliança (que va pas­sar de 8 a 27 dipu­tats a la Cam­bra de Repre­sen­tants fede­ral belga a les elec­ci­ons de 2010) o a l'èxit escla­tant d'Ama­iur a Euskadi a les pas­sa­des elec­ci­ons muni­ci­pals (que té totes les pers­pec­ti­ves de repe­tir-se a les pro­pe­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Gas­teiz). No crec que Cata­lu­nya esti­gui tan allu­nyada d'aques­tes experiències i cal con­fiar que l'immo­bi­lisme i la per­ple­xi­tat que repre­sen­ten els actu­als ges­tors siguin san­ci­o­nats.

No obli­dem que en democràcia tota majo­ria (i ho recordo per a aquells que subrat­llen, amb més resig­nació que entu­si­asme, que només es pot avançar naci­o­nal­ment a par­tir de l'actual majo­ria de govern) pot dei­xar de ser-ho de pressa.