Tots contra Merkel
Tots contra ella, i ella pot amb tots. Però això no treu que, en aquests moments, la immensa majoria dels membres de la zona euro tinguin motius per desitjar que la cancellera alemanya abandoni la política d'austeritat sense concessions i perquè es llenci a la piscina dels eurobons. Darrere l'aparença de dona sensata i que sap el que fa, Angela Merkel està acostant Europa al límit del precipici. La culpa inicial no és seva, és cert. I una part de raó tenia quan creia que s'havia d'apretar els països del sud perquè fessin front a la realitat dels seus comptes (i dels seus deutes!). No cal buscar exemples a Grècia o a Itàlia. Fixem-nos en què han calgut dos anys perquè Espanya, amenaçada d'intervenció el maig de 2010, no hagi assumit públicament les debilitats del seu sistema bancari (nacionalització de Bankia i un forat de dimensions encara desconegudes) i el dèficit públic real (tot just aquesta setmana Espanya ha reconegut l'estat real de moltes comunitats autònomes). Hem viscut dos anys d'esperpent, en què l'opinió pública alemanya ha disfrutat de la humiliació dels PIGS i la premsa sensacionalista de Berlín i l'euroescèptica de Londres han assenyalat amb el dit els malgastadors països de l'Europa catòlica. Molt bé, hem pagat amb la vergonya pública els excessos i la mala gestió. I ens equivocàvem si crèiem que amb un simple avemaria aconseguiríem l'absolució. Cal pagar els deutes i fer les reformes necessàries per millorar la nostra productivitat. I ens hem d'estrènyer el cinturó. Ho estem fent. Però, ara, a nivell global, el perill és un altre.
Des del Brasil, la Xina o els Estats Units, estan demanant una solució ràpida de la crisi de la zona euro, que amenaça el creixement global (les fàbriques de São Paulo, Xangai o Milwakee s'estan ressentint de la baixada en picat de la demanda europea). Ara, François Hollande –amb una gran dosi de gesticulació destinada al consum intern: ha de marcar diferències amb Sarkozy a un mes de les eleccions legislatives– exigeix també que Alemanya s'obri a les necessitats de la resta de països de la zona euro. Mentre que els altres socis ho fan en veu baixa. Tots, és clar, desitjant que Merkel en persona garanteixi les emissions de deute sobirà des de Grècia fins a Irlanda, passant per Portugal. Però sense dir-ho per no incomodar l'omnipotent cancellera i per no semblar que qualsevol demanda de flexibilitat d'un país no sigui entesa com un crit d'impotència d'un sistema financer més greu del que diuen els comptes oficials. La realitat és important, però per impressionar els mercats també ho és l'aparença.
Angela Merkel sembla haver entès el missatge. Potser no ho reconeixerà en aquests termes, però l'augment de salaris decretat per Berlín els últims dies permetrà que tingui sentit la devaluació interna que estem fent els països del sud d'Europa. Malgrat que els eurobons no estan a l'ordre del dia (potser a finals d'any? potser el 2013?), si es donen senyals que la zona euro és un bloc sòlid amb solidaritat interna es pot eliminar la diferència brutal entre el 6% i el gairebé 0% amb què venen deute sobirà membres d'una mateixa unitat monetària. No és just que els països que estan fent grans sacrificis siguin castigats pels especuladors. Però, sobretot, no té sentit que l'obcecació de la cancellera estigui atiant les victòries de partits populistes i d'extrema dreta arreu d'Europa. Que els índexs de pobresa es disparin. Que el projecte europeu mateix perdi tota credibilitat, no només en els mercats internacionals sinó per a la mateixa opinió pública europea. Merkel fa temps que està jugant amb foc, potser controlat. Però ja és hora de començar a utilitzar l'extintor.
