Síria i els fariseus

No es pot afirmar amb certesa, però cal esperar que la darrera massacre de civils per part del règim sirià (108 morts a la ciutat de Hula, molts d'ells infants i dones) marqui un punt d'inflexió a la llarga agonia del règim de Baixar al-Assad. La revolta siriana ja ha superat des de fa temps la marca dels 10.000 morts des que va començar el mes de març del 2011 i és decididament la flor més sagnant de l'anomenada primavera àrab.

Més enllà de les condemnes del Consell de Seguretat de l'ONU i de la Lliga Àrab, malgrat la presència al país de més de tres-cents observadors internacionals i a despit del seu propi compromís de respectar l'alto el foc i deixar de bombardejar les pròpies ciutats i ciutadans amb tancs i artilleria, el règim d'Al-Assad continua assassinant en massa el seu propi poble.

Mentrestant, la comunitat internacional i els aliats occidentals –els mateixos que no van dubtar a proscriure el règim de Muammar al-Gaddafi a Líbia per enderrocar-lo i repartir-se el seu botí petrolier– es revelen ara impotents per posar fi a la dictadura siriana, que acaba de complir 65 anys des de la pujada al poder del partit únic Baas i, poc després, de la nissaga dels Al-Assad.

L'únic bri d'esperança en l'aparent cul-de-sac en què es troba Síria és un pacte entre les grans potències que permeti que Rússia i la Xina, fins fa poc els principals valedors internacionals del règim sirià, s'afegeixin a la pressió per a aconseguir que Baixar al-Assad abandoni el poder. De moment, russos i xinesos ja es van afegir a la condemna de l'ONU, abandonant els seus vetos protectors del règim sirià. Ara resta per veure si la ininterrompuda brutalitat de la repressió siriana serà el punt d'inflexió que marqui el principi de la fi d'una dictadura contumaç.