Sembrant llibertat nacional
la força, no per la raó
ni per l'afecte
Si el final del trajecte de molta gent és el de la sobirania, independència o emancipació nacional, es digui com vulgui, el que hem de fer és mirar la gent on arriba, no d'on ve, oblidar-nos del seus precedents polítics, socials o personals. L'opció política catalana sobiranista cada cop és més majoritària. La determinació concreta d'optar per un procés de llibertat nacional dins una Europa unida creix en tots els sectors socials. No és solament en els nuclis històrics del nacionalisme de sempre, ara les classes mitjanes, com la mateixa La Vanguardia reconeix, ja no temen aquesta actitud, sinó que fins i tot cada cop més sectors empresarials i, a poc a poc, els nuclis del món financer i econòmic comencen a plantejar quina mena de bon negoci és la independència i la ruïna que suposa viure sota la petja d'un Estat que espolia i drena la nostra economia. Uns empresaris que en mirar l'escandall de comptes i de vendes s'adonen de la fortalesa del mercat europeu i internacional i de la migradesa del mercat estatal. I tot això amb impostos dalt de tot, comptes foscos, política econòmica sense nord i sent víctimes de la manca d'inversions d'uns governs que, un darrere un altre, prometen i prometen i gairebé res del dit arriben a complir. Ja no parlem del sector treballador, que és el qui més pateix la greu crisi econòmica.
Cal obviar els llocs de procedència política d'arribats de poc al nacionalisme o sobiranisme, no per mesells, ni tampoc per una falsa generositat de superioritat, sinó en raó de com ha anat el nostre passat més o menys proper. Tothom és fill del seu temps, del seu entorn, dels llocs on ha viscut o s'ha relacionat, tots ens hem trobat en els llocs més diversos dins aquesta Catalunya tan complexa, contradictòria i encisadora. El ser de cadascú és fruit de tants anys d'alienació, d'ignorància, de desconeixement, també de la bona fe de molta gent que pensava que amb la democràcia a Espanya, suposats governs amics o amb la generositat econòmica continuada i mostrada de Catalunya vers Espanya hi podríem conviure en un pla d'igualtat. Tot s'ha fos com un gel sota el sol d'agost.
Espanya no vol ni canviar ni modernitzar-se, no es lliura en cap i cor a la democràcia. Per la xarxa circula la relació d'agressions sofertes per haver xiulat, només xiulat, contra l'himne espanyol i haver cantat la cançó Un elefant es balancejava a la final de la copa del Rei. Segons els comunicants, que no amaguen la identitat, les agressions eren fetes per gent que vestia uniforme de les forces de seguretat de l'Estat. Si és veritat, és un acte de vesània propi de gent violenta i sense respectar la llibertat d'expressió; si és fals, les forces de seguretat de l'Estat haurien de perseguir els que presumptament escampen calúmnies o els pretenen desacreditar.
Els exabruptes del President d'Extremadura reconvertit en pinxo de barri que t'espera a la cantonada, les cortines de fum d'Esperanza Aguirre invocant un estrany dret a parlar per negar la llibertat d'expressió als altres, tot per amagar l'ensarronada de Bankia on ella i la seva colla van fer un gegantí forat econòmic que haurem de pagar tots. La ceguesa suïcida del responsable del Banc d'Espanya, o les vacances de luxe asiàtic repetides i pagades amb diner públic del president del Consell General del Poder Judicial que queden impunes són d'escàndol. La gent normal i corrent s'allunya d'això i desemboca al nacionalisme i sobiranisme català. És lògic, Espanya és un error històric fet per la força, no per la raó ni per l'afecte.
Som terra d'acollida, de mestissatge, de barreja, d'emigracions seguides al llarg de la història, en aquesta Catalunya del segle XXI, tots hi cabem vinguin d'on vinguin, geogràficament o políticament, només cal estimar la llibertat, la justícia, els drets humans i històrics, el respecte absolut a la voluntat democràtica al dret a decidir per nosaltres mateixos.
