naps i cops
Urinari
Aquests dies hem tornat a tenir una convivència quasi domèstica amb la prima de risc. “Fa deu anys ens hagueren hagut d'explicar què era això de la prima de risc”, es diu el meu amic, en Debades. És clar que ara amb prou feines sabríem explicar amb exactitud què és i per què serveix o per què no serveix això de la prima de risc. En Debades té la seva pròpia teoria per definir aquest fenomen d'enrabiada actualitat: creu que la prima és una espècie de fantasma hipersensible, de pell molt fina, a qui qualsevol mena de contingència és capaç de posar de bon o de mal humor.
En Debades, que és allò que tradicionalment s'anomena un ciutadà mitjà, comença a pensar que caldria que algú parlés clarament, sense eufemismes, amb la prima de risc. I poder-li dir que ja n'hi ha prou d'aquest color, dels seus capricis, de les seves rebequeries. És clar que en Debades, que s'esforça tant com pot a ser un observador felí de la realitat, aleshores no entén com és que surt Rajoy amb cara de tomàquet perplex, volent assegurar que aquí no passa res. D'una banda en Debades llegeix especialistes que diuen que tot el xafarranxo de Bankia –“xafarranxo és poc, casum l'os pedrer”, es repeteix– genera més incertesa, més muntanya russa, més dèficit públic... I de l'altra, el senyor amb cara de tomàquet xiula a una altra banda i diu una cosa així com: “i ara, una cosa no té res a veure amb l'altra, tothom tranquil i viva España”.
Entremig, un altre il·luminat que es deu servir de les darreres tendències d'Esade apunta que si els xiulets de la copa del rei també estarrufen la pell de la prima de risc. I en Debades només pensa en les butxaques que s'aprimen perquè la prima de risc se'n pugui anar de festa amb els amics fins arribar a l'afterhour. I repetint, altre cop, un “casum l'os pedrer”, es recorda de les funcions urinàries que concentren un pòsit de saviesa popular: “se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou”.