Les illes Verges britàniques
Quan l'any 1493, en l'anomenat “segon viatge”, l'aventurer nàutic català dit Cristòfor Colom “va descobrir” les actualment conegudes com a illes Verges britàniques, segur que va quedar convençut d'haver trobat el paradís, si bé no devia tenir consciència que aquell paradís era un paradís fiscal. Si Colom hagués tingut nas per als negocis –la qual cosa, sent català, malgrat el tòpic, és improbable–, hauria patentat el descobriment d'aquells territoris caribenys com a illes Verges catalanes. I avui tots en sortiríem una mica més beneficiats. Però no ho va fer i, actualment, en lloc de pertànyer al conjunt de territoris d'ultramar emparats per la Generalitat de Catalunya (com és el cas de les illes Formigues i les illes Medes), ens trobem que les illes Verges britàniques són súbdites de Sa Graciosa Majestat la reina Elisabet II.
Cada dia es parla més de les illes Verges britàniques perquè constitueixen un cas paradoxal de l'economia mundial. Mentre alguns territoris banyats per la Mediterrània assistim al tancament d'empreses, en aquell arxipèlag remullat per les aigües de l'oceà Atlàntic l'efervescència empresarial està fora de si. Només cal fixar-se en un parell de dades. Els habitants de les illes Verges britàniques no depassen de gaire la xifra dels 20.000; en canvi, les empreses amb seu a les illes Verges britàniques superen les 250.000. Un autèntic misteri de la naturalesa (o de l'economia financera): cada persona deu posseir dotze empreses i mitja o, el que és el mateix, cada família (de tres persones) deu controlar trenta-set empreses i mitja. Riem-nos de Florentinos.
En les illes Verges britàniques ja ens hi podíem haver fixat fa molt de temps, per exemple, des del 1980, en què les autoritats locals van inaugurar el registre de companyies estrangeres. Però aleshores no en fèiem cas, perquè aquí vivíem a l'interior de la bombolla. Ara, amb la recessió ambiental i la felicitat retallada, sospitem que alguna cosa grinyola enmig de l'ambigüitat (o de la alegalitat) i que la virginitat nominal d'aquelles illes, en realitat, potser tapi la luxúria dinerària d'alguns presumptes emprenedors o d'altres modèlics inversors. Fins i tot La Caixa té oficina oberta a les illes Verges britàniques; per tant, tot és joc net.
Igual que ens han fet petar Bankia als morros, algun dia se'ns pixaran a sobre (gràcies, Mohamed Jordi) i, sobre el líquid groguenc, ens faran lliscar les planxes dels surfistes habituals d'aquella potència turística antillana. Recordem-ho: el centre d'interès es diu illes Verges britàniques.
