Vols dir que en tenim?

El llegeixo amb molt d'interès, em trasbalsa de la millor manera possible, i m'enganxo desitjant que es tracti de l'esbós d'un treball que serà més extens i profund en un futur. És l'exercici de memòria que fa al seu darrer llibre el col·lega i amic Francesc-Marc Álvaro. Un treball que ens posa davant del mirall amb la cruesa més subjectiva per real i necessària. Parla de memòria, de la que necessàriament va fer Europa i que mai no ha fet Espanya. D'aquella que fa que exhibir una esvàstica a Amsterdam o a Madrid o Barcelona provoqui accions i reaccions tan oposades; la primera pel grau d'ofensa, la segona per indolència. Una memòria en absolut catàrtica que aquest país, tot aquest país, ha mantingut vergonyosament tapada durant tants anys.

I agraeixo a la casualitat el fet d'haver fet coincidir la lectura del llibre de l'Álvaro amb l'estrena del documental Operació Garzón contra l'independentisme català, de Zeba Produccions, basat d'alguna manera en el llibre d'un altre amic i col·lega, en David Bassa. I és que no n'hi ha prou de lamentar que aquells que van fer la Transició a mitjan setanta van no només abaratir el somni sinó, de manera irresponsable, negar la reparació a milers de ciutadans reprimits pel conflicte i la dictadura. Sinó que els qui ara piloten les naus de la democràcia no han demanat explicacions ni responsabilitat a un jutge que es reclama adalil de les llibertats al con sud-americà, i ha estat inhabilitat pels reaccionaris més tronats del sistema, i denunciat per tribunals europeus, per haver detingut i torturat l'estiu del 1992 una cinquantena d'independentistes catalans acusant-los de pertànyer a Terra Lliure. Unes detencions arbitràries i unes acusacions que mai no es van poder demostrar. En l'exercici de la memòria tots som responsables de pecats inacceptables, i és d'agrair que dos periodistes de la meva quinta i alguns de molt més joves coincideixin en el temps a exercitar allò que necessitem com l'aire per tirar endavant. El documental l'estrenen dissabte a Olot.