RTVE

Feia un any que vivia a Madrid quan van tenir lloc les eleccions generals en què, quan ningú no s'ho esperava i després dels atemptats d'Atocha, el PP perdia les eleccions. Durant tot un any jo havia estat usuari fidel de Telemadrid, que em semblava una televisió tècnicament solvent, marcada, sí, pels efectes del Tamayazo, l'escàndol polític que convertia Esperanza Aguirre en presidenta de la Comunidad de Madrid, però sense dosis escandaloses de sectarisme polític. L'arribada al poder de Zapatero va provocar que el PP convertís Telemadrid en el seu búnquer i full parroquial. I aleshores, i en poc temps, sí que van ser escandaloses –i ho són, vuit anys més tard, i de quin gruix!– les dosis de sectarisme informatiu de l'esmentada Telemadrid. I això que els treballadors de l'empresa han tingut, sovint, el coratge –que els ha costat car– de denunciar la indecència política i moral del mitjà autonòmic.

La decisió del govern Rajoy de canviar les regles del joc, i d'elegir, sense la cautela dels dos terços necessaris, la direcció de l'ens de RTVE m'esparvera. Fins ara els canals 1 i 2 de TVE crec que han estat ensopits però dignes, i també la majoria dels programes de RNE, en algun dels quals he tingut l'honor de participar. ¿Què passarà, en endavant, potser després de les vacances d'estiu... estació en què tota cuca viu? No ho vull ni pensar: ¿Passarà amb les empreses informatives de RTVE el que ha passat amb Telemadrid?

En un moment, a més, en què la vida parlamentària a la madrilenya resulta, si més no, monòtonament penosa. Ni el desastre del rescat de Bankia ni l'impacte de les retallades alteren la coça contra el seny que practica una majoria absoluta, que encara fa ús d'un llenguatge de caserna en temps de guerra. I CiU, que té l'aire d'un alumne més educat que el mestre, sí, i que fa més bona lletra, sembla que es porti bé per aconseguir una beca hipotètica.

Mentrestant, es multipliquen les reunions de gent que vol lluitar per la dignitat, contra la desesperació d'una democràcia, malalta d'inanició. Si poguéssim tornar a sentir la veu de Joan Maragall: “Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana”, potser podríem pensar que la solució és als versos següents: “Adéu, Espanya!” Això, tot amb tot, no ho dirà TVE.