Que ens globalitzin!

La qüestió més formulada aquesta setmana ha estat demanar a l'oient o al lector què preferia, que Europa intervingui Espanya o que no la intervingui. És una pregunta sense gaire suc i amb poc bruc, perquè els qui la formulen i els qui la responen no tenen possibilitats de resoldre-la, ni tan sols d'influir-hi. De fet, ni els que se suposa que haurien de tenir capacitat per actuar en un sentit o en un altre, a partir del moment en què no quantifiquen la magnitud del forat que haurem de tapar, saben què cal fer-hi i, si és que ho saben, poden fer-hi res.

D'arguments sobre el rescat d'Espanya, bé sigui tou o bé sigui dur, o bé sigui parcial o bé complet, se n'han donat en positiu i en negatiu. Per als qui no ho veuen bé, una intervenció d'Europa a Espanya seria una catàstrofe, no només en termes d'afront al seu orgull nacional. Es remeten a com els ha anat i els va a Grècia i Portugal, que no se'n surten, especialment, els grecs, per dir-nos que el rescat no serviria per resoldre la crisi espanyola i que, al contrari, com que no hi ha diners per pagar el deute espanyol, el rescat és impossible i si proven de fer-ho enfonsaran l'euro. A més, si fos el cas, diuen que encara ho passarem pitjor perquè vindran uns homes de negre que diran que s'han de fer fora uns quants milers de funcionaris, que la disbauxa autonòmica s'haurà acabat, que s'haurà d'estalviar més en la sanitat i l'educació, que l'edat de la jubilació s'haurà d'apujar força més enllà dels 65 anys i etcètera.

Per contra, els qui confien en la intervenció, argumenten que enfront de la incompetència espanyola, benvingut sigui el rigor alemany. Que si vénen els tècnics europeus, la xauxa espanyola s'acabarà d'arrel i tothom fora del bar i a pencar i a pagar l'IVA, que encara serà més car, que aquests AVE que duen ningú a enlloc entraran en via morta per no sortir-ne i més etcètera. Anem a saber!

Molt més interessant sembla el debat sobre la globalització per bé que, malgrat les dues dècades llargues que fa que dura i no s'atura, els seus teòrics no acabin de decidir ni quan va començar el fenomen –el ventall de dates va de l'inici de la humanitat als anys noranta del segle passat!–, ni com l'han de definir, i encara menys es posen d'acord en valorar si els efectes són positius o negatius. Un dels darrers tòpics de discussió és saber fins a quin punt lamina el poder dels estats. N'hi ha que afirmen que els estats continuen sent determinants, mentre que uns altres argumenten el contrari. El sentit comú i l'observació de les causes i els efectes de la crisi actual farien donar la raó als qui justifiquen la pèrdua de pes dels estats, però...

Fixar-nos en el debat sobre les infraestructures a Espanya potser ens pot ajudar a veure-hi clar; que la resposta no és clara, vull dir. Dimecres, mentre els presidents de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Múrcia reclamaven el corredor mediterrani ferroviari, els d'Extremadura, Castella, Madrid i Aragó insistien, amb l'encoratjament de la ministra del ram, en el central. Com que el corredor mediterrani és un projecte d'interès europeu i el central no ho és, ja es comprèn la pugna que hi ha entre la Unió Europea (poder global) i Espanya (poder estatal). I com que fa tot l'efecte que només el corredor mediterrani tindrà finançament europeu, la conclusió a què podem arribar, lògicament, és que, efectivament, els estats van perdent capacitat d'influència, ni que sigui arrossegant els peus i fent veure que no. Tanmateix, com que no és cert que el corredor que volen Catalunya, el País Valencià, les Illes, Múrcia, la Unió Europea i tothom qui té dos dits de front es pugui fer encara que el govern espanyol de torn no el vulgui, també resulta veritat que els estats mantenen un poder de decisió últim i decisiu.

Però no té retop: pensar globalment, actuar localment, que diu el lema de la globalització. La catàstrofe ocorre quan, com fa Espanya, s'inverteixen els termes.