La culpa és del missatger

M'he posat nerviós en veure com uns quants milers de persones deixaven de pagar peatge a les autopistes catalanes. Entre ells, persones a qui estimo molt. I em vaig posar negre en veure les manifestacions d'una colla d'indignats a davant de la seu de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, protestant contra el sistema capitalista. Posar-se negre és un punt més alt que posar-se nerviós, en la meva escala particular. En el cas d'Abertis, empresa concessionària de les autopistes, és clarament carregar-se el missatger, el qui ens cobra el peatge, sense adonar-nos que aquest és conseqüència d'una putada del franquisme, que tenia diners per a tot, però no per a Catalunya. Però sort en vàrem tenir, ja que d'altra manera a hores d'ara l'Àfrica començaria a la Jonquera. Abertis és una de les grans empreses catalanes i de les poques que cotitza a borsa. Algú dels que han passat el peatge sense pagar s'ha entretingut a llegir la memòria, balanç i compte de resultats de l'empresa? És que pretenem carregar-nos les poques que ens queden i que en vinguin de forasteres? Ens estem tirant pedres a la nostra teulada.

En el cas de La Caixa, les manifestacions clamen al cel. Ningú no és perfecte, però La Caixa és l'única de les caixes d'estalvi catalanes que manté la seva naturalesa fundacional. En teníem deu i ara només ens en queda una. Des de fa uns anys, destina 500 milions d'euros a l'obra social, en què hi ha des d'ajuts a la infància, a laboratoris d'investigació, a obres culturals o a beques d'estudis. Isidre Fainé, el seu president, parla de capitalisme social per definir la raó de ser de La Caixa. És la primera empresa catalana, que vol dir que té poder econòmic i polític. Per tota una sèrie de raons –centralisme, menysteniment de Catalunya, temor de l'Estat de la nostra burgesia– no tenim grans empreses i ho paguem car. Accepto la bona fe de la majoria dels que eren a la manifestació, però els recomanaria una mica més de coneixements. Si volen protestar contra la cultura de la cobdícia, jo seré el primer d'afegir-m'hi, però no aniré a La Caixa, sinó a algun banc no català –fàcil de trobar– o al domicili d'un dels directius de les caixes, que han marxat amb uns quants milions d'euros a la butxaca, deixant un forat considerable darrere seu, i als quals ningú no molesta.

La gent està molt indignada i jo també, però s'han de buscar els responsables dels disbarats o aquells que han tret profit econòmic del terrabastall i no pas els missatgers o les empreses catalanes. Crec en la societat civil. Fa pocs mesos vaig patrocinar a l'Ateneu Barcelonès un acte de petició d'un nou pacte fiscal per a Catalunya, conjuntament amb Joaquim Gay de Montellà –Foment del Treball–, Miquel Roca i Junyent –Societat Econòmica d'Amics del País–, Baldiri Ros –Institut Català Agrícola de Sant Isidre–, Josep Lluís Álvarez –UGT– i Joan Carles Gallego –CCOO–. Però sé que els partits polítics, en democràcia, són el camí normal per canalitzar les peticions de la societat civil.

Ho sento, però algú ho havia de dir.