L'ombra allargada dels peatges

El debat sobre els peatges, al qual he dedicat altres articles en aquest mateix diari, ha generat un moviment de rebuig als peatges i, per extensió, algun equívoc premeditat, o potser no, amb relació als anomenats peatges a l'ombra. El nostre pensament sobre els peatges ja ha quedat prou explicitat. No és sobrer, però, recordar-ho. Pagar per ús i fer-ho amb harmonització a totes les vies de gran capacitat de l'Estat és just i necessari en un context com l'actual. Ja han quedat acreditats els greuges i les injustícies que han patit els usuaris catalans. Però val més no enganyar-nos i considerar aquest mètode de pagament el més just que pot haver-hi. No cal un judici d'intencions ni als concessionaris ni a les administracions. Regeix el principi de l'equilibri financer de la concessió i aquest és el principi de seguretat jurídica que s'ha de preservar. El que cal és garantir per harmonització general un mapa homogeni que compensi Catalunya del greuge retrospectiu. També és evident que les autopistes de peatge no incideixen de cap manera en el nivell d'endeutament de les administracions i totes les inversions que s'hi fan són a càrrec del concessionari i pel període de vigència de la concessió. Resulta, però, que amb ànim d'embolicar la troca, alguns responsables governamentals i alguns partits polítics han volgut assimilar al debat dels peatges explícits l'impacte dels peatges a l'ombra en un error conceptual que no és admissible perquè compara elements no homogenis.

Els peatges a l'ombra no tenen res a veure, més enllà de la terminologia, amb els peatges que han generat el moviment de rebuig. El peatge a l'ombra és una de les formes de pagament d'inversions públiques amb la col·laboració del capital privat sense, però, cap repercussió directa sobre l'usuari, sinó sobre els pressupostos públics. Es tracta de tornar a terminis la inversió inicial feta per un concessionari privat que no cobra peatge, sinó que cobra de l'administració. D'acord que el mètode recorre al còmput dels trànsits, però només com un camí per retornar amb l'interès corresponent la inversió feta. Les obligacions que es deriven dels peatges a l'ombra s'afegeixen al volum del deute d'una administració, com totes les altres fórmules de pagament a terminis que les administracions han utilitzat. Quin sentit té demonitzar el peatge a l'ombra, per la connotació terminològica, si no és per un aprofitament polític per desacreditar una determinada política d'inversions i de dotació d'equipaments públics?

Convé, doncs, retenir que el peatge a l'ombra és assimilable a la multiplicitat de mètodes vigents. I en cap cas no hi ha mètodes que signifiquin la vigència del pagament ajornat més enllà, per terme mitjà, de trenta anys. Fem-ne un repàs ràpid. 1. Drets de superfície, on un privat construeix sobre un terreny propietat de l'administració un equipament que el privat manté i explota per un període d'entre 20 i 30 anys a canvi d'un lloguer. 2. Cens emfitèutic bé sigui com a 2a) Lísing financer (adquisició d'un immoble amb un cens contra el qual s'obté el finançament amb els interessos corresponents), o bé 2b) Leasing back amb obtenció de recursos d'un privat contra un edifici que ja és propietat de l'administració. 3. Confirming, pagament amb data assegurada que pot ésser descomptat bancàriament (pagat pel banc) i retornat per l'administració al banc. 4. Titulació d'ingressos futurs, cedir drets sobre el rendiment de crèdits o hipoteques concedits a tercers. 5. Pagament per tercers, pagament de factures per una entitat financera amb anticipació i el compromís de cobrar-la l'exercici següent amb l'interès corresponent. 6. Mètode alemany, és a dir, cobrament per obra finalitzada amb abonament del preu total tot de cop i per una sola vegada o com a màxim amb un termini de deu anys i els seus corresponents costos financers. Encara podríem parlar de l'arrendament operatiu o de la participació en el capital de societats privades que té un àmbit i una incidència pressupostària i patrimonial diferent i que no es tradueix en endeutament per a l'administració.

El peatge a l'ombra no és assimilable als altres peatges, sinó als diversos mètodes que hem apuntat de pagament ajornat amb aportació inicial del capital privat i, en aquest sentit, hem de dir que hem de situar en el conjunt de les inversions fetes per aquests diversos mètodes les escoles i instituts, les presons, els palaus de justícia i jutjats, les comissaries, els parcs de bombers, els hospitals, els CAP, les residències de gent gran, les depuradores, les dessalinitzadores, les potabilitzadores, les carreteres, les autovies, els trens, els metros, els tramvies, i una relació que podria ser més llarga i que s'inscriu en la llista de les realitzacions dels governs de la Generalitat, com a mínim en els darrers quinze anys, i que en una proporció variable es van tornant de la mateixa manera que tothom torna els crèdits que fa quan vol comprar alguna cosa amb pagament ajornat.

En el cas, doncs, del peatge, l'usuari i només l'usuari compensa el concessionari, que és el que ha avançat els diners de la inversió. En tots els altres casos i també en el cas del peatge a l'ombra, els pressupostos públics atenen els compromisos de les administracions. Partint, és clar, del principi democràtic bàsic que ens recorda que tots els serveis públics, tots, i el conjunt de les administracions són atesos i pagats per tots els ciutadans amb els seus impostos. Si el sistema fiscal és just i equitatiu, si paga més qui més té, si no hi ha ni frau ni evasió fiscal, el conjunt dels ciutadans atenem al conjunt de les despeses de la col·lectivitat a partir del filtre de la democràcia, amb el qual hem decidit des de fa ja una colla d'anys quin model d'Estat i de serveis públics volem. El volum del deute té a veure amb el problema del pacte fiscal, sí, però barrejar el problema dels peatges amb el deute i el peatge a l'ombra és embolicar la troca confonent conceptes.