De Mart

Aquests dies s'han succeït les experiències de negació freu­di­ana. “No vin­dran els homes de negre” i vénen, encara que sem­bla que només vin­guin a pren­dre uns gintònics. A través del mateix meca­nisme, afir­men que això no és Grècia o tam­poc Uganda, però no són capaços ni de defi­nir un mínim con­torn del que ens sobre­vola. I entre­mig, algu­nes cròniques sobre l'inno­mi­na­ble –allò que tam­poc és un res­cat– aga­fen un to, més que mai, d'home­natge lite­rari al recent­ment des­a­pa­re­gut Ray Brad­bury i Les cròniques mar­ci­a­nes.

Si no fos perquè ara un extra­ter­res­tre podria lle­gir la premsa inter­na­ci­o­nal, si només pogués acce­dir a uns deter­mi­nats papers, encara pen­sa­ria que a la península Ibèrica estem de festa, vivint uns dies de glòria. Hi ha tant de cinisme en tan poc temps. “A través de la xarxa de fil­ferro, va cri­dar a tot d'homes uni­for­mats que volia anar a Mart. Els va dir que era un hon­rat con­tri­bu­ent, que es deia Pritc­hard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciu­tadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart?”, fa una crònica brad­bu­ri­ana.

Al meu amic, en Deba­des, que és un bon ciu­tadà, tot això li fa pen­sar en l'any pas­sat, quan va haver de fer la pere­gri­nació penosa de dema­nar una hipo­teca: l'obs­ce­ni­tat de ron­dar per dife­rents cai­xes, aguan­tar els dis­cur­sets usur­pa­dors d'alguna, dis­fres­sats d'ocasió des­co­mu­nal. En Deba­des va haver de supor­tar pre­gun­tes sobre els seus estal­vis, feina i tra­jectòria vital, des­pu­llar-se cap­cot sabent que l'altre té la pae­lla pel mànec. (Això no sem­bla que hagi can­viat amb les recents mani­o­bres marítimes.) A l'últim comen­tari de ter­cer grau –“Veig que ha pogut estal­viar dar­re­ra­ment”–, en Deba­des ja no va poder més: “Sí, és que el negoci de la droga dóna per a molt.” L'altre amb prou fei­nes es va immu­tar. Ara pensa que era un per­so­natge més de les cròniques mar­ci­a­nes.@aball­bona