De Mart

Aquests dies s'han succeït les experiències de negació freudiana. “No vindran els homes de negre” i vénen, encara que sembla que només vinguin a prendre uns gintònics. A través del mateix mecanisme, afirmen que això no és Grècia o tampoc Uganda, però no són capaços ni de definir un mínim contorn del que ens sobrevola. I entremig, algunes cròniques sobre l'innominable –allò que tampoc és un rescat– agafen un to, més que mai, d'homenatge literari al recentment desaparegut Ray Bradbury i Les cròniques marcianes.

Si no fos perquè ara un extraterrestre podria llegir la premsa internacional, si només pogués accedir a uns determinats papers, encara pensaria que a la península Ibèrica estem de festa, vivint uns dies de glòria. Hi ha tant de cinisme en tan poc temps. “A través de la xarxa de filferro, va cridar a tot d'homes uniformats que volia anar a Mart. Els va dir que era un honrat contribuent, que es deia Pritchard i que tenia dret a anar-hi. ¿Oi que era nat allà mateix, a Ohio? ¿Oi que era un bon ciutadà? Doncs, ¿per què no podia anar a Mart?”, fa una crònica bradburiana.

Al meu amic, en Debades, que és un bon ciutadà, tot això li fa pensar en l'any passat, quan va haver de fer la peregrinació penosa de demanar una hipoteca: l'obscenitat de rondar per diferents caixes, aguantar els discursets usurpadors d'alguna, disfressats d'ocasió descomunal. En Debades va haver de suportar preguntes sobre els seus estalvis, feina i trajectòria vital, despullar-se capcot sabent que l'altre té la paella pel mànec. (Això no sembla que hagi canviat amb les recents maniobres marítimes.) A l'últim comentari de tercer grau –“Veig que ha pogut estalviar darrerament”–, en Debades ja no va poder més: “Sí, és que el negoci de la droga dóna per a molt.” L'altre amb prou feines es va immutar. Ara pensa que era un personatge més de les cròniques marcianes.@aballbona