Examinant

Si, per a qui l'ha de passar, tot examen és un tràngol, per a qui l'ha de posar i de corregir no deixa de ser sinó una de tantes obligacions mortificants possibles. Obligació perquè, allò a què no s'hi val, és a emparar-se amb l'ancestral i fal·laç sentència del “ja els suspendrà la vida” per defugir la responsabilitat de discriminar fonamentadament entre mereixedors i desmereixedors. El paper d'Estat (per més que aquest puguis no sentir-lo com a propi), en forma de títol acreditatiu de competència acadèmica, no es pot regalar impunement. Contribuir a devaluar-lo aprovant tothom equivaldria a incrementar la fabricació material de bitllets amb l'estúpida esperança de fer augmentar així la riquesa de la població.

Mortificant, altrament, la tal obligació, perquè, si tota bona classe no és en el fons més que un exercici de trivialització reeixit, trobar-se tot d'una amb bon nombre de papers neguitosament escrits amb la versió més adotzenada i elemental possible d'aquella, aboca el docent ara doblat d'examinador a un comprensible estat de desànim.

Què passa?, es demana llavors aquest. Com és possible tanta davallada de nivell? Qui o què falla tant? No devem estar pitjor que mai? Preguntes totes ben tòpiques. Insidiosament recurrents. Sense resposta parada. Que no haurien d'invalidar tanmateix la fe en el coneixement. En la pertinència de la transmissió d'aquest, començant pel més “tocat”, per l'humanístic.

Tot professor de literatura, al capdavall, frisa per trobar-se, mal sigui a la fi dels seus dies, com el vell Stoner (el protagonista de l'obra de John Williams recentment publicada per Edicions 62): amb un alumnat per al qual els estudis fossin la vida mateixa i no un mitjà específic amb vista a l'únic objectiu de guanyar-se la vida i prou.

Perquè bo és viure'n, de les lletres. Però encara millor és viure-hi.