Qui diu que Joan Llodrà no és català?

És de Manacor, segona ciutat de ses Illes. Hi ha viscut tota la vida i hi viurà probablement tota la que li queda, que és, de ben segur, més de la que ha viscut. De Manacor mateix en són els pares i els avis, en són els amics, amb molts dels quals comparteix anhels i il·lusions. Parla en català, a la manera de les Illes, que és la llengua que ha parlat sempre i que és la llengua dels seus progenitors. Un dels somnis d'en Joan Llodrà és que la seva nació, la meva, la nostra, sigui un dia sobirana i la nostra societat, més lliure i justa. I a això dedica bona part del seu temps. Roba minuts al dia per sumar adhesions, per fer revifar la llengua, a favor de l'escola pública –que vol catalana en llengua i continguts–, per evitar que el govern de Bauzà urbanitzi es Trenc (una de les poques platges verges de Mallorca) o promovent el dret a decidir amb iniciatives a l'Ajuntament de Manacor, del qual és regidor. En Joan Llodrà deu al·lucinar quan sent qui nega que som part de la mateixa nació, en diguem Països Catalans o com vulguem. Deu estar avesat i tolerar amb resignació que l'espanyolisme els negui, a ell i a tots els seus companys, també a tots els electors que el van votar en les municipals, la seva condició de catalans i que el govern de les Illes, amb una crisi econòmica bestial, visqui obsessionat per eliminar el català de l'escena pública. Essent justos, i si poguessin, també de la privada. Però quan li deu caure l'ànima als peus, és quan des de Barcelona o des del Principat, hi ha qui distribueix patents de catalanitat i els n'exclou. Passa que ens ho faci l'espanyolisme, que ens vol esborrar del mapa, esquarterar-nos i reduir-nos a la mínima expressió. Però irrita profundament que aquesta també és una actitud de persones i grups del Principat que es declaren, per a més inri, independentistes. Ningú, ningú que s'estimi a si mateix, hauria de renunciar al tot per una part abans de començar la batalla. Per sentit patriòtic però també per sentit pràctic, volent desconèixer, fins i tot, que hi ha més nació a la segona ciutat de les Illes (Manacor) que no a la segona del Principat (l'Hospitalet). Ignorar la catalanitat de Manacor, Ciutadella o Formentera ja és preocupant, però negar-la tossudament passa de taca d'oli. Els milers de Llodràs de les Illes, no parlen català per cap dèria, ni volen viure en català per cap obsessió històrica, parlen i volen viure en català perquè són catalans.